Mai toca, mai és suficient

Celsa Monrós. Directora General de Canvi Climàtic

El Congrés acaba d’aprovar la llei estatal de canvi climàtic. Molts diuen que arriba tard, que és insuficient i poc ambiciosa, la dreta ha votat en contra o s’ha abstingut.

I mentrestant al País Valencià anem definint la nostra pròpia política climàtica. Anava a fer balanç amb la situació estatal i autonòmica, tenint en compte que estem arribant a l’equador de la legislatura, però crec que és important començar pel principi.

Un dia toquen a la porta i m’oferixen un despatx per canviar la nostra realitat de dalt a baix. Qui ho fa segurament no ho veu així, però per a mi aquest és el treball.

La  postura més sensata haguera estat declinar amablement la invitació, ja que el món funciona amb una maquinaria capitalista impertorbable on el mercat ho desvirtua tot.

Com activista podria estar temptada d’acceptar i rebentar-ho tot des de dins. A voltes sembla l’única opció vàlida. Però tampoc hagués funcionat, el recorregut haguera estat massa curt…seria un màrtir de moral impecable.

Si acceptava era per fer política, per canviar el món. M’estrene a les portes de la Vaga Mundial pel Clima. Què fem? Declarem l’Emergència Climàtica, amb objectius concrets, ambiciosos, transversals. I s’aprova, el Consell l’assumeix. No sé si tothom ho l’ha llegida i entès, però accepten: llei de canvi climàtic, neutralitat de la Generalitat, formació, plans d’adaptació, objectius de mitigació, revisió de normativa.

Una invitació així sempre té trampa. On son l’exercit de funcionaris, els pressupostos necessaris, la maquinària àgil de fer normativa per fer-ho tot possible? Estem en una situació quasi d’economia de guerra i el repte al qual ens enfrontem no es per anar badant.

Mentrestant la ciutadania i societat demanen mesures urgents per aturar un futurible que sé cert, però que no tothom visualitza. I de postres la pandèmia i una crisi econòmica que s’albira com una de les pitjors de les darreres dècades. I si ara tampoc toca? Mai toca.

I ara afegim que la política de canvi climàtic no és res i ho és tot… amb el perill de diluir-se en el mar de coses urgents, importants i competencials. La Conselleria ha fet una aposta, així que en plena pandèmia i amb recursos limitats hem hagut de plantejar uns objectius abastables.

Primer, fer entendre de què parlem i parlar tots el mateix llenguatge: per prendre decisions hem de saber què signifiquen els compromisos que adoptem i els escenaris futurs als que ens enfrontem. Què signifiquen per a la nostra economia, per al món laboral, social, acadèmic i empresarial. Per al nostre territori. La comunicació a tots els nivells no pot fallar o ens farem trampes i perdrem un temps que no tenim.

La implicació de tots en un projecte a tan llarg termini sols funcionarà si ens sentim part. Començar per la petita escala: l’autoconsum, les comunitats energètiques locals,  el pacte de les alcaldies, l’agricultura ecològica i de proximitat, la mobilitat sostenible,…i vore els beneficis d’un model descarbonitzat, més local i resistent. Però sabent també que no és prou, que hi haurà sectors que patiran i desapareixeran o es transformaran, i amb ells els llocs de treball, i que haurem de fer concessions, però si som conscients podem tindre més capacitat per pactar  i atenuar les conseqüències. I podrem afavorir l’aparició de nous models.

Si ens ho creiem podem canviar el nostre món. Ho farem a través d’una llei de canvi climàtic que interpel·le a tota la societat. La llei anirà acompanyada d’una fulla de ruta cap a una transformació profunda del model energètic, productiu i de consum, i, de l’altra, la prevenció i adaptació als impactes que ja s’estan apreciant. Donem suport als municipis amb ferramentes que permeten dissenyar els seus propis plans d’acció.

L’encàrrec és immens i el temps limitat. Anem per feina.

mgonzalezm91

Add comment