marc
Per Alberto Ibáñez Mezquita
Dràsticament, després que en 2015 arribarem opcions feministes als governs, enguany tindrem un 25 de novembre amb els ultres al govern de la Generalitat i de molts dels nostres municipis. La seua presència i capacitat de marcar l’agenda mediàtica arrossega al conjunt dels seus governs, per més que busquen netejar-se les consciències, i suposa un menyspreu a les víctimes, la negació de la violència masclista i, per tant, la impossibilitat de donar una alternativa democràtica al masclisme.
I justament en això m’agradaria centrar-me. En 2017, amb el lideratge de Mónica Oltra, vam assolir un acord històric entre les administracions, moviment feminista, partits polítics, agents econòmics i socials, Universitat, cossos de seguretat de l’Estat, poder judicial i el tercer sector “El Pacte Valencià contra la violència de gènere i masclista” (l’amnistia, el socialisme o el feminisme són diferents pretextos del mateix malestar). No sé com acabarà l’exaltació d’una masculinitat ferida que troba l’ocasió de reparar-se, d’agermanar-se en el seu “instint protector” i salvar la pàtria. Però, crec que no podem ignorar-la. No ajuda gens creure que és una batalla només de cayetanos i aburgesats. Això no treu que entre els caps de les protestes hi haja nets de falangistes de tota la vida i hereus de bones fortunes del país. Però, també joves precaris que compren els seus uniformes de pijo al Vinted, divorciats de barris perifèrics o tipus desclassats que prefereixen culpar als seus iguals d’altres països abans que als milmilionaris. I, també, encara que amb menor mesura, hi ha dones. I, encara que ens moleste, o ens faça mal al cor, són tant dones com les que ompliu els carrers el 8 de març.
Hem de trencar amb les trinxeres, els carnets de puresa i la mirada neoliberal que redueix causes comunes a realitats identitàries. De nou, com deia abans, trobe imprescindible recuperar la mirada estructural sobre el patriarcat, recuperar el consens de base sobre el que vam escriure i acordar el pacte valencià contra la violència masclista.
Estic convençut que quan publiquem la revista hi haurà govern progressista i plurinacional en l’Estat. Tindrem una oportunitat fantàstica per a anar més enllà de criticar al govern ultra de la Generalitat. Tindrem una oportunitat per a, en primer lloc, i em permetran que em pose la tireta abans de la ferida, destinar més i millors recursos a l’atenció integral a les dones, xiquets i xiquetes supervivents de la violència masclista així com en campanyes específiques de sensibilització.
Però sobretot a disposar d’una agenda transformadora basada en la conquesta de nous drets socials, que allibere temps per a la vida, millors salaris, dret a l’habitatge digne, més cultura i nous referents que assumisquen com a prioritat combatre els malestars de la masculinitat. Probablement, en aquest moment, penses que no hi ha motius, o almenys, mentre assassinen a dones pel fet de ser dones (52 enguany), i que el victimisme dels homes és una forma de retindre privilegis o d’endarrerir conquestes feministes. De veres creieu que ser home hui és fàcil? Representem el 90% de la població reclusa (privada de llibertat), ens suïcidem tres voltes més, som el 80% de les víctimes mortals en accidents de trànsit, tenim una esperança de vida 6 anys menor, i podríem seguir parlant de soledat no desitjada, la manca de xarxes afectives o de la castració emocional. Però, igualment podria enumerar tantes o més de qüestions que afecten negativament a les dones com la bretxa salarial i en pensions, violació, matrimonis forçats o la síndrome de la impostora.
El parany, la clau de volta, és creure que s’ha de competir en qui està pitjor o qui porta més segles pitjor. La feminista Bell Hooks impugnava una de les bases que envalenteixen a la turba masclista (i que massa voltes hem provocat nosaltres comunicativament) com és la idea que les dones avancen quan els homes perdem privilegis, és a dir, a major èxit del feminisme pitjor per a nosaltres (els homes). La frustració, la nostàlgia o la por a perdre (allò que realment ja no tenen) explica fortament part del que està passant. Hi ha altres factors que per extensió no em puc detindre a analitzar.
La resposta democràtica al masclisme ha de ser emancipadora i inclusiva ha d’aportar certeses i millores per a totes i tots. Aquesta responsabilitat és fonamentalment dels partits emancipadors i particularment que els homes també posem els nostres malestars, pors i vulnerabilitats en l’agenda. Un feminisme del 99% on ens donem la mà des de la nostra diversitat per a disputar la llibertat, el benestar i la felicitat als més poderosos. En les nostres mans, sense ansietat, està poder capgirar els marcs i obrir bretxes que aporten llum, pau i desig de caminar.
Add comment