‘RECONSTRUCCIÓ O REORIENTACIÓ?’

Aitana Mas

El món que ens ha mostrat la Covid-19 és un món feble, hui trencat en peces, i que es troba davant un moment decisiu. La pandèmia ha sigut el detonant d’una crisi que ja venia gestant-se des de ben enrere en forma de baixos sous, temporalitat, dependència del sector serveis, etc. La galtada de realitat rebuda aquests darrers mesos ens situa davant desafiaments sense precedents que necessiten de solucions immediates sense excuses. I ara tenim una molt bona oportunitat.

Reconstrucció o reorientació? La mal anomenada Comissió de Reconstrucció ha estat creada a les Corts Valencianes en un sentit de reorientació. L’objectiu d’aquesta no és un altre que mesurar la feblesa del sistema, tant de temps amagada darrere de les presumptes fortaleses d’una societat que vivia massa ràpid, massa despreocupada, massa unflada d’una expectativa falsa de progrés, com si qualsevol interacció que tinguera amb el món sols poguera tindre un resultat beneficiós als seus interessos.

Per tant, més que tornar a la situació anterior hem d’aprofitar l’oportunitat per millorar i innovar. Hem escoltat moltes veus al llarg de quasi dos mesos; des de l’àmbit sanitari i social, passant per l’educatiu, el cultural o l’industrial, fins a la patronal i els sindicats. Aquestos dies hem rebut informació, consells, experiències i vivències que ens han mostrat les claus per a reorientar la nostra societat en els pròxims mesos. Però primer hem de teixir un acord.

S’apel·la cada dia, per part del teixit social, a la necessària unitat d’acció entre els diversos partits polítics en un moment on a la ciutadania li preocupa més la política i la classe política que la pròpia pandèmia de la covid-19. Tindrem la intel·ligència necessària per a arribar a un consens més enllà del curt termini? Serem capaços d’assentar les bases d’una societat que produïsca valor afegit? Serem capaços de veure que el benefici d’alguns ha sigut el mal de molts altres?

Ho hem de ser. Blindar la sanitat i les polítiques socials, impulsar la transició ecològica de l’economia o reindustrialitzar el nostre territori per a crear ocupació més estable i de qualitat ha de ser un full de ruta tan obvi que no hauria d’entendre d’ideologies. Hi haurà resistències, és clar. Fa poc més de dos mesos per insinuar que els valencians i valencianes havíem de repensar en el futur el nostre model turístic de masses, mesurar-hi la seua sostenibilitat, Mónica Oltra va rebre insults per part de la patronal hotelera. De seguida es va armar un cor d’agents polítics i ofesos de sentir que el turisme de masses arrossega fenòmens com Les Kellys, maltractades tant salarialment com en condicions de treball. Quines coses.

Encetem un camí on la dreta política i econòmica del nostre país haurà de fer un esforç per negar-se a si mateixa, per prendre la direcció contrària a polítiques com les impulsades en les últimes dècades, austericides, catastròfiques per a les classes mitjanes i treballadores, així com per al medi ambient. Sentirem argumentacions com ara les ridiculitzacions fetes per la dreta de qüestions com l’ingrés mínim vital, fins i tot en moments en els quals bíblies neoliberals com el Financial Times aposten per aquest tipus d’ajudes socials.

No hi serà fàcil, no. Cap “reconstrucció” serà possible si no incorporen el bon govern en ella. Tindrà igual que destinem molts milions d’euros per a tindre més personal sanitari si no som capaços de garantir la màxima transparència, planificació i avaluació en les nostres mesures. L’administració i la política també han d’avançar cap a les estructures de funcionament del nord d’Europa. Els païssos amb més transparència i menor índex de corrupció tenen menors taxes d’economia submergida i frau fiscal, dos conceptes que lastren qualsevol Estat de Benestar. No és casualitat.

Espere que en les pròximes setmanes poguem estar signant un acord de futur més amable amb les persones i el planeta amb el màxim consens possible. No podem deixar escapar aquesta oportunitat.