El rural està de moda

David Torres. Director General de Desenvolupament Rural

Ja sabem que passa amb les modes, naixen, les adopta un grup de gent, i que per sort o per desgràcia, amb el temps passen. I si, efectivament, ara resulta que el rural està de moda. Sentim a tot arreu els càntics silenciosos d’un territori que va buidant-se, la poesia de la mort lenta d’una part dels municipis, la bellesa romàntica d’una resistència heroica d’unes poques persones que a pesar de la seua edat, es resisteixen a morir i a deixar morir la seua terra. Però per desgràcia, ni és tan poètic ni tan bell, que una part tan important del nostre territori vaja morint-se, i així serà, si se segueix prenent consciència d’aquest problema com si es tractara d’una moda.

Més enllà de modes, la realitat és que en aquests moments, dels 542 municipis que tenim al País Valencià, 215 tenen menys de 1000 habitants, dels quals 155 estan considerants per la Generalitat Valenciana en risc de despoblament, sobrevivint amb una estructura demogràfica envellida i masculinitzada, conseqüència de la manca d’oportunitats de treball estable especialment per a joves i dones.

A banda d’aquests problemes, les deficiències dels serveis socials com la sanitat, l’educació i l’atenció a la dependència, o l’accés al transport i la vivenda entre altres, suposen un factor d’expulsió de població que sumat als efectes ja presents i futurs del canvi climàtic i que tenen una incidència notable sobre el medi rural de les regions mediterrànies, fan que aquesta moda del rural vaja a passar prompte, però no perquè la gent es canse, sinó perquè arribem al punt de no retorn.

Per sort, aquesta moda obri algunes portes interessants. Obri una porta a poder explicar les diferents situacions i problemàtiques que viu el món rural i a què la gent prenga consciència d’aquestes. Obri la porta a descobrir que aquest problema, no és un problema nou ni natural, sinó que ve de molt antic i que l’èxode rural ha sigut una estratègia planificada deliberadament des de fa moltes dècades.

També obri la porta a explicar que parlem d’un 80% del nostre territori on sols viuen un 20% de la població però que és fonamental per a mantindre aspectes tan importants com la sustentabilitat del nostre territori, conservant i preservant la massa forestal i la biodiversitat i que ajuda a compensar la petjada ecològica, reduint les taxes de contaminació i generació de residus que es generen a les ciutats.

A més a més, el món rural és ara com ara un ferm mantenidor de gran part dels nostres valors culturals, de les nostres tradicions i de la nostra identitat, així com de gran part del nostre patrimoni històric, suposant també un element fonamental de cara al manteniment de la nostra salut i la qualitat de vida, ja que gràcies a la seua conservació ofereix un espai únic per a la desintoxicació i la lluita contra l’estrés del medi urbà, i ens ofereix, no sols tranquil•litat, sinó també accés a una alimentació de proximitat i de qualitat. Ofereix per tant, unes condicions necessàries per a mantindre un estat de benestar a tota la societat i millora la vida urbana i rural, sempre que ambdós medis entren en equilibri.

Un equilibri que no és fàcil de mantindre i per al que necessitem un pacte social entre el món urbà i el món rural. Necessitem ficar-nos unes ulleres amb “perspectiva rural”. Unes ulleres que ens ajuden a pensar en tot moment i en cada decisió que prengam, en la importància del món rural en l’articulació del nostre territori i del benestar de tota la societat.

Amb aquestes ulleres, ens serà més fàcil veure que si tractem igual i amb els mateixos criteris espais diferents, generem enormes desigualtats. Per això, quan parlem de la necessitat de polítiques de “discriminació positiva”, no parlem de solidaritat amb el món rural, parlem de fer efectius els seus drets a viure, a desenvolupar una activitat econòmica estable o de tindre accés a tots els serveis en igualtat de condicions que qualsevol altra persona independentment del lloc on visca. Es tracta per tant d’una visió de justícia basada en la igualtat i que només poden donar unes ulleres amb una mirada progressista i davant la qual, tenim una gran responsabilitat en donar una resposta efectiva des de ja, fugint de les modes i dels discursos més conservadors.