Discurs de Monica Oltra amb motiu de l’aniversari de la Constitució Espanyola

Mónica Oltra Jarque, vicepresidenta de la Generalitat Valenciana

Un any més, i ja en van 5, el Consell celebra en Alacant este acte solemne de commemoració de la Constitució de 1978.

L’acte d’enguany s’emmarca en el quaranta aniversari del primer efecte polític potent conseqüència de la nova norma: les eleccions municipals i generals de 1979.

Van ser les primeres eleccions democràtiques constitucionals després del colp d’estat de 1936, que va acabar per la força de les armes amb l’estat constitucional i va instal·lar una dictadura que va oprimir al poble espanyol durant quatre dècades, privant-lo dels drets i llibertats consubstancials a un estat democràtic.

Els 41 anys que han passat des de l’aprovació de l’actual constitució ens han permés avançar col·lectivament, progressar a escala humana i econòmica i incorporar-nos a les principals institucions europees, formant part d’un espai de convivència que és deutor de la tríada revolucionària “llibertat, igualtat i fraternitat”.

Estos tres valors són, encara hui en dia o, millor dit, hui en dia més que mai, pilars fundadors dels sistemes democràtics mundials. Són la base que sustenta els drets de totes les persones.

Estan en l’origen de la definició d’Espanya com un Estat Social i Democràtic de Dret. Social i Democràtic, per eixe ordre.

Un estat que per a ser realment social i democràtic ha de garantir la igualtat en la diversitat de totes les persones i també de tots els territoris.

La diversitat ens enriqueix com a persones. La pluralitat enforteix la societat perquè és l’expressió política de la diversitat.

I és que la diversitat no és mai un problema. El problema és la desiguatat, que està en l’origen de totes les injustícies.

No pot haver una democràcia forta ni una societat cohesionada si es perpetuen situacions de desigualtat. I ens afeblim personalment i col·lectivament si uniformem allò que essencialment és divers.

Esta diversitat, que forma part indissociable de la igualtat, està molt vinculada a la fraternitat, a la moderna solidaritat.

La solidaritat, la fraternitat, està unida a la nostra pròpia essència, a considerar que qualsevol situació humana, siga de qui siga, provinga d’on provinga, la sentim com a pròpia.

Estos són els valors que impregnen el text constitucional que hui celebrem. Una norma que serveix d’instrument de convivència i no com a arma ofensiva. No hi ha res més contrari a l’esperit constitucional que embolicar amb una bandera la Carta Magna i usar-la com a element de confrontació.

Igual que també és contrari al seu esperit mantindre situacions de desigualtat entre comunitats que perjudiquen a unes persones front a unes altres, simplement per haver nascut en un territori diferent.

I és que la Constitució espanyola reconeix i valora les diverses nacionalitats, regions, llengües i cultures que fan gran este país.

Esta pluraritat és la que ens fa singulars, la que ens fa més fortes i més forts. La diversitat és, curiosament, el nostre patrimoni comú.

I és la cara oposada a la uniformitat. I més encara a la uniformitat basada en símbols buits de contingut.

Les societats tenen elements identificatius i les persones necessitem sentiments de pertinença. Els símbols que generen les identitats col·lectives fan que les persones se senten membres d’una comunitat, generen adhesions intangibles però fermes.

No hi ha sentiment de pertinença més potent que el basat en saber-se membre d’una societat que garanteix els drets de les persones, que no abandona a ningú, que crea xarxes de solidaritat, que preserva el seu entorn per deixar un territori millor a les següents generacions, que crea riquesa i la redistribueix.

Una societat, en definitiva, que fa efectiu el caràcter Social de l’Estat de Dret.

Les identitats col·lectives al voltant de valors democràtics ens cohesionen. I, si m’ho permeten, ens fan sentir millor, ens fan ser persones més felices (i recordem que la recerca de la felicitat forma part d’un dels textos polítics més importants de la història).

En definitiva, ens fan també somriure d’una manera que ningú com Miguel Hernández és capaç d’explicar en esta terra alacantina:

Sonreír con la alegre tristeza del olivo.
Esperar. No cansarse de esperar la alegría.
Soriamos. Doremos la luz de cada día
en esta alegre y triste vanidad del ser vivo.

Alegria, somriure i esperança. Tres desitjos hernandians que qualsevol persona anhela i que són perfectes per a un dia alegre com el de hui.

Per això pregue al Molt Honorable President de la Generalitat que faça entrega de les distincions acordades pel Consell i que a continuació exposarem.