El futur del nostre sector agroalimentari passa per les nostres mans

David Torres. Director General de Desenvolupament Rural

En aquests dies, em fa l’efecte de tindre un déjà vú constant, d’estar vivint coses que ja m’han passat o que ja he escoltat. Que de nou tornem a posar sobre la taula receptes de reconstrucció del sector agroalimentari que ja vaig escoltar fa uns anys, i no m’acaba de convéncer que totes aquestes propostes relacionades amb el sector agroalimentari les contextualitzem solament en el marc de la reconstrucció postcovid 19.

Recorde haver sigut igual de crític en unes jornades en les quals vaig participar fa més de 10 anys per a la reconstrucció després de la crisi del 2007 i en les quals es posava èmfasis en el mateix missatge, reconstrucció del sector agroalimentari postcrisi.

Em molesta, perquè al igual que fa uns anys, els problemes en el sector agroalimentari estaven abans de la crisi del 2007 i continuaven estant abans de la crisi sanitària que hem patit pel covid19. Venen de llarg, en la majoria de casos son estructurals i no conjunturals ni derivats exclusivament d’aquestes crisis, i en alguns casos, s’han deixat cronificar amb solucions parcials que no deixaven de ser cures pal·liatives i que no anaven al fons dels problemes. I just ara, tinc la mateixa impressió, de nou pareix que se fica sobre la taula la reconstrucció del sector, pensant només en el que ha passat durant el període d’emergència sanitària, de nou ens oblidarem del fons del problema, i de nou no parlarem del fons del problema.

Farà que ens oblidem de les manifestacions de principis d’any i de la tractorada històrica del 14 de febrer a València dels productors agroalimentaris, mostrant el seu cansament davant una situació d’insostenibilitat del sector, demanant més rendibilitat i preus justos per al productor. Manifestacions que si demanaven un pla de reconstrucció als problemes que venen de llarg, no sols un pla postcovid19.

Per tant, no deguem caure en el mateix error que en els anys posteriors al 2007, entre altres coses perquè també després d’aquella crisi es va posar èmfasi en la frase “el sector agroalimentari té molt a aportar”, i tant va aportar, que ha sigut el gran perjudicat en els grans tractats de lliure comerç que ha signat la UE, servint de moneda de canvi per a què poguérem exportar productes d’altres sectors a canvi d’importar productes agroalimentaris de països forans a Europa, fent perillar el mercat europeu per a molts dels nostres productes, tirant a la baixa els preus, baixant la qualitat dels productes que arriben als consumidors i siguen vector d’entrada de plagues que han posat i estan posant en risc els nostres cultius, com ara el cotonet de les valls.

També llavors es va parlar de la importància de consumir productes de proximitat, de KM0, de sobirania alimentària, d’agricultura familiar, agroecologia, però ja vàrem veure que aquests termes prompte van caure en l’oblit.

Però alguna cosa positiva d’aquesta crisi podem extraure, i és que molta gent ha comprés la importància de la nostra producció local i la importància d’un sector que pese a representar un 4,5% del PIB i genera un 4,6% d’ocupació (que no és poc, parlem d’un model de qui depenen directament al voltant de 50.000 famílies), és vital per garantir la nostra sobirania alimentària, de garantir el nostre abastiment alimentari en moments de crisi, i per lo vist, també serveix per a fer pàtria, encara que alguns prefereixen fer-ho amagant-se darrere d’una bandera.

Però el cert és que no hi ha un gest més patriòtic i de demostrar l’estima a la teua terra, que menjar-te una taronja valenciana, consumir una tomaca de temporada produïda a pocs quilòmetres d’on vius o comprar aquests productes a la tenda del teu veí, un autònom que fa malabars per poder arribar a final de més i que gran part de la seua despesa i el total del pagament dels seus impostos els deixarà a la seua terra.

Fer pàtria és reconèixer a un sector que a pesar d’estar patint moments crítics, ha sigut fonamental per a garantir l’abastiment alimentari, s’ha convertit en un sector essencial que no ha deixat de treballar i que en un context de tancament de fronteres ha plenat de productes frescos les nostres cistelles de la compra.

Per tant, hem de parlar de plans de reconstrucció, però no sols postcovid19, necessitem plans de reconstrucció que donen solucions als problemes de fons i que s’adapten al nou context actual en el qual el sector agroalimentari ha de ser clau en el procés cap a una transició ecològica justa, avançar cap a una agricultura més igualitària i menys masculinitzada, que fomente el relleu generacional i que siga fonamental també en la lluita contra el despoblament i en el manteniment dels nostres territoris.

I això passa en part amb mesures estructurals però sobretot en avançar cap a un canvi de paradigma posant en valor un model d’economia social agrària, de professionals autònoms, d’explotacions familiars, cooperatives i de xicotetes empreses que treballen per la seua terra, amb el compromís que suposa aquest model amb un desenvolupament sostenible. Que avancem cap un model agroecològic basat en la sobirania alimentaria tant en la producció com en el consum.

Per sort, gran part de les solucions per aconseguir aquest canvi de paradigma passen per les nostres mans. A que esperem?

mgonzalezm91

Add comment