Paraules amb Iniciativa

La mòmia de Franco

Carles Mulet

La mòmia de Franco va entrar en la recta final d’aquesta última campanya, com un intent desesperat de tindre un colp d’efecte per part del PSOE després d’un any de paràlisi institucional i òbviament res a vendre en gestió pròpia.

Però com era possible que després de 44 anys encara estiguérem mantenint el mausoleu del genocida com si es tractar ja no d’un cap d’estat sino un monarca?(els caps d’estat en democràcia reposen en llocs més discrets). Era fàcil d’entendre, no va existir mai un trencament entre la dictadura i la democràcia.  265 normes franquistes continuen  vigents a hores d’ara, és que passa quan el dictador finalitza els seus dies sent cap de l’Estat, nomenant al seu successor en la prefectura de l’Estat, i continua com president del Govern un ministre del règim. Per això, es pot entendre com encara en 2007, més de tres dècades després de la “democràcia”, encara s’aprovara una llei de memòria històrica, sense efectes pràctics, molt de simbolisme, i pocs resultats.

Temes “calents” com què fer amb la mòmia i el seu mausoleu, es resol de la manera més fàcil quan no vols resoldre un cas,  reunint una comissió d’experts i fer-los fer un informe, per no complir-lo.

Y és ahí quan apleguem al Senat i ja posat, amb ganes de fer coses. En 2017 Rajopy de president,  ja té clar que no cal derogar la llei com alguns del seu li deien, en no complir-la, xim pum.

Comencem nosaltres fent un treball artesanal, buscant per webs de grups memorialistes, en articles de premsa, en comentaris, fem un llistat extens de carrers franquistes que perviuen a tot l’Estat, i de tot i cadascun d’aquests casos, fem una pregunta escrita concreta de les mesures que havia pres el Govern o anava a prendre’l, per a fer complir en cada cas, amb la llei de Memòria Històrica del 2007. La resposta de Rajoy, a més de 700 preguntes concretes, és un paràgraf absurd dient que és competència dels propis ajuntaments.

Comprovem en primera persona  la inutilitat d’eixa llei de 2007; “obligava” a retirar els carrers, escuts i reconeixement franquista dels espais públics, però no tenia cap tipus de procediment, l’administració de l’estat no havia ni enviat una mínima circular per fer retirar aquests símbols, no existia cap termini de compliment, ni cap règim sancionador per a qui ho incomplirà.

Demanem un llistat actualitzat al Institut Nacional d’Estadística (INE) de tots els carrers existents, i ens posem a demanar ajuntament a ajuntament, carrer per carrer, còpia dels acords plenaris o d’òrgans de govern on s’haja acordat el canvi de denominació del carrer o plaça en qüestió per complir amb la llei.

Ixen aleshores més de 4000 cartes des del Senat per via oficial, i que és en la majoria de casos, la primera administració que es comunica amb els ajuntaments al respecte d’aquests carrers. I veiem de tot; ajuntaments que ni ens contesten, altres  que justifiquen que allò que diu l’INE fa anys s’ha canviat per ple i les plaques ja compten amb nova denominació (i acte seguit comuniquen a l’INE que s’actualitze), altres ajuntaments, que només reben la carta del Senat, convoquen un plenari i canvien els noms, 44 anys després…I ahí van des d’ajuntaments que sols tenen un o dos carrers amb noms inapropiats a altres que tenen fins a 10 o 12. Altres que es posen impertinents …etc.

Aquesta faena ha estat de formigueta, acumulem unes 600 respostes d’ajuntaments que ens diuen que han canviat el nom físicament o en l’INE després de la nostra acció (altres que justifiquen l’error de l’INE o que no volen fer-ho, i més de 2000 requeriments per contestar). Calculem que la nostra xicoteta acció ha aconseguit eliminar més de 2000 plaques i carrers franquistes.

Vam presentar una proposta de llei que donava solució a aquesta vergonya; règim sancionador, protocols d’actuació, actuació de l’administració central deixant a la local o al particular com responsable subsidiari, i molts punts més ambiciosos, no va prosperar perquè ni PP ni PSOE van voler. Aixó ve a demostrar que encara avui, tants anys després de “democràcia” amb la mòmia en una altre mausoleu, més discret, però també públic, encara queda molt, moltíssim per fer,  en materia de memòria democràtica.

 

mgonzalezm91

Add comment