Catalunya

Pasqual Mollà

Durant la dictadura i decàdes de democracia la societat catalana s’ha desenvolupat, en la seua estructura cívica i política, al voltant d’uns valors i consensos basats en l’acord implicit (explicitat en ocasions) entre l’anomenat “catalanisme popular” i els sectors acomodats representants de la burgesia conservadora.

La reforma de l’Estatut de 2006 va ser la darrera plasmació d’aquest acord. Es redefinien alguns elements identitaris que havien quedat despenjats en la transició, es millorava l’autogovern i es mantenia el lligam estatal.

Els virulents atacs de la dreta espanyola y de sectors del PSOE a aquest acord, el possicionament tebi, pero contrari, d’ERC, l’esclafit de la corrupció a Catalunya i la inapropiada sentència del Tribunal Constitucional, basada més en conceptes identitaris o essencialistes que de convivència, varen fer saltar pels aires l’acord i propiciaren l’arribada d’una política de blocs, sense quasi comunicació, que ha donat com a resultat la situació actual.

Faria falta una profunda reflexió dels sectors centralistes per defugir la repressió i apostar pel diàleg i una recomposició catalana al voltant, bàsicament, del que representa ERC, el PSC i els Comuns, per trobar una camí d’encarrilament del conflicte dintre dels paràmetres polítics, d’equilibris i de convivència.

Què passarà?