Paraules amb Iniciativa

Tombem els murs. Eixim dels armaris.

FISTPer Luisa Notario i Sergi Campillo. 

Membres de la sectorial LGTB+ de Compromís.

 

Recuerdo haber bajado a los baños de chicas y había una pintada en una puerta que decía: hay que matar a la secta de lesbianas. Estaban mis iniciales puestas, las de mi novia”.

Había unos cuantos chicos que me gritaban maricón y hacían coñas en el vestuario, con todos los rollos esos de las pastillas de jabón y tal…

Los niños se metían conmigo por tonterías, hasta que conseguían despojarme de toda amistad. Durante tres años me dejaron sin amigos”.

 

Aquests són alguns exemples de testimonis de joves que pateixen dia rere dia als seus instituts i escoles assetjament per motiu d’orientació sexual i/o identitat de gènere. Cada dia, al nostre País, lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) patim discriminació. Microdiscriminacions com mirades de desaprovació, ambient tens quan et dones la mà amb la teua parella a un espai públic… o grans discriminacions com l’insult i fins i tot l’agressió física. Fa poques setmanes, dos assistents als Encontres Estatals LGTB que van tindre lloc a Gandia van patir un intent de robatori al crit de “maricones”. En ple 2014. Al país que més alta acceptació de l’homosexualitat té del món.

La lluita del moviment LGTB és relativament recent. La nostra no té la llarga història del moviment feminista encara que comparteix una gran part de la base ideològica: la lluita contra el patriarcat i en el nostre cas específic, l’heteropatriarcat. La nostra història moderna de lluita podríem dir que comença el 1969 a Nova York. A un bar anomenat Stonewall Inn. Un indret freqüentat per transsexuals, gais, lesbianes i bisexuals. En aquells temps la policia de Nova York feia escorcolls periòdics i indiscriminats contra el nostre col·lectiu. I les nostres companyes i companys, però sobretot les dones trans –tan oblidades sempre per la cultura gai dominant dins el col·lectiu LGTB– van donar un pas endavant i van dir “Prou!”. Aquella nit del 28 de juny de 1969 les nostres germanes nord-americanes, sense saber-ho, estaven inaugurant el modern moviment LGTB a tot el món. I de pas, estaven fixant el que seria el dia més important i reivindicatiu per a la nostra comunitat: el Dia de l’Orgull LGTB.

Algunes persones es refereixen amb frivolitat al Dia de l’Orgull perquè no entenen la nostra necessitat de mostrar-lo públicament, no entenen com podem estar orgullosos i orgulloses d’una cosa que ens suposa ser discriminats. Quan provens d’una minoria estigmatitzada durant segles, amb una persecució que es perd en les arrels de la història, has d’estar molt orgullós o orgullosa per a practicar la visibilitat. Per a eixir al carrer i dir: Així sóc jo i tinc dret a tindre un lloc al món en igualtat de condicions, sense voler ser integrat en la majoria. La reivindicació de la diferència com un fet natural i humà, una realitat a protegir i gaudir i no com una amenaça a la majoria. Ara sembla fàcil, el món LGTB (i més concretament, el gai) viu un moment dolç d’acceptació al nostre País. Tenim homes gais visibles als mitjans de comunicació i a poc a poc van mostrant-se algunes dones lesbianes. Però no sempre ha estat així. Espanya ha esdevingut l’estat del món amb una major acceptació de l’homosexualitat i això es pot comprovar al carrer, però sobretot al carrer de les grans ciutats, i no tant als pobles.

Aquesta major acceptació no ha caigut del cel ni ha estat producte de l’evolució natural. Això ha estat possible gràcies al treball incansable de molts i moltes activistes que s’han deixat la pell per poder eixamplar el nostre espai de llibertat. Activistes que a partir dels anys 90 del segle passat tingueren clar que l’única manera de canviar la greu situació de discriminació que teníem al nostre País era dissenyar una estratègia política. Sí, política. Perquè els partits polítics no som els únics que fem política, afortunadament. Una estratègia basada en la mobilització al carrer -amb les grans manifestacions de l’Orgull a Madrid, que ha esdevingut un dels orgulls més grans del món i segurament el més important de tota Europa-, en la búsqueda de complicitats amb els partits polítics no segrestats per les idees ultraconservadores de la jerarquia catòlica, i sobretot, en no renunciar a aconseguir els objectius màxims acceptant lleis descafeïnades com va proposar en el seu moment el Partit Popular quan veia que l’aprovació del matrimoni igualitari era imminent.

Eixa estratègia tan exitosa dissenyada per una xarxa d’entitats a tot l’Estat entre les quals sense dubte destaca la presència de les entitats LGTB del País Valencià, històricament liderant el moviment estatal, va permetre que al 2005 un nou arc parlamentari favorable a les nostres reivindicacions aprovara la llei que canviava el codi civil per permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe –el matrimoni igualitari– així com aprovar al 2007 la llei que permetria el canvi de nom i de sexe al registre civil per a les persones transsexuals –l’anomenada llei d’identitat de gènere. Reformes que situaren Espanya a l’avantguarda internacional. Per primera volta arribàvem els primers a la igualtat, en paraules de Pedro Zerolo, activista incansable pels drets LGTB i una de les veus més clares i importants per a la nostra comunitat.

I al nostre País Valencià? El panorama, per contra, és desolador. La Generalitat Valenciana simplement està segrestada per una ideologia conservadora i sectària que li impedeix entendre que ha de governar per a totes les persones, també per a les persones LGTB. La Generalitat i més en concret, el partit governant, simplement no ens considera ciutadans i ciutadanes de primera. L’última prova d’aquesta bel·ligerància contra el nostre col·lectiu la tenim en el vot en contra del grup popular a Les Corts a una iniciativa legislativa per crear una llei antidiscriminació, com té per exemple Catalunya. La defensa del “no” que va fer el grup popular fregava el patetisme i un insult a la nostra intel·ligència.

Quines són les propostes que considerem que ha de dur a terme el nou govern a la Generalitat? Ací detallarem cinc mesures urgents que un govern liderat per Compromís hauria de posar immediatament en marxa al nostre País.

Cal posar en marxa ja una llei integral cap a les dones i homes transsexuals, que contemple una visió global del fet trans, com l’accés a la sanitat pública dels tractaments que cada persona necessite amb una perspectiva no patologitzadora, el reconeixement de la seua identitat a xiquetes, xiquets i joves transsexuals als centres educatius o polítiques d’integració sociolaboral mitjançant incentius a les empreses, tal i com ha aprovat Andalusia.

Necessitem aprovar també una llei antidiscriminació per al col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que contemple sancions per a evitar que el nostre col·lectiu puga ser discriminat en qualsevol situació, tal i com ha aprovat recentment el Parlament de Catalunya.

Cal dissenyar amb urgència una estratègia per a que els i les nostres joves LGTB puguen gaudir del període educatiu sense l’amenaça de ser insultats o agredits a causa de la seua orientació sexual o identitat de gènere. Cal un pla específic contra el bullying LGTBfòbic. Hem de garantir espais segurs per als i les nostres joves.

Necessitem un pla específic que protegisca les persones majors LGTB. No pot ser que les persones majors hagen d’entrar de nou a l’armari en la seua part final de la vida.

I per últim, cal incloure urgentment el procés de reproducció assistida a la sanitat pública a les dones lesbianes i bisexuals, actualment excloses.

Una democràcia inclusiva, una democràcia de qualitat que respecte a tots i totes en igualtat. El discurs de la diversitat, de la pluralitat, d’anar tots plegats però respectant les diferències de cadascú, ha de ser la base de la ideologia política que representa Iniciativa. Una forma no només d’entendre la política sinó també de com ha de ser la nostra societat. Consens i diàleg, acord i respecte entre diferents. Perquè el vertader repte de la política al s. XXI no és com governar per a la majoria i des de la majoria. El major repte és com gestionar una societat que ha esdevingut plural i amb identitats múltiples.

 

 

Add comment