GOVERN DE CANVI I NOU MODEL PRODUCTIU

Des que a l’any 2008 començara la crisi econòmica uns dels cavalls de batalla de l’esquerra ha sigut l’anàlisi de com estava organitzada la economia pre-2008. Què es el que ha fallat, per què ho ha fet i com ho podem arreglar. La resposta de la dreta, representada pel Partit Popular a Espanya fou en un primer moment culpar al govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. En un segon terme, una vegada arribats a l’executiu, alternar esta estratègia de l’herència rebuda amb una altra en que la culpa recau sobre els ciutadans, que, amb la seua avarícia desmesurada havien espatllat la màquina de l’economia (hemos vivido por encima de nuestras posibilidades). I així, fent símils entre l’economia d’un país i l’economia familiar, ens digueren a tots que tocava simplement estrènyer-nos el cinturó i patir el deteriorament dels serveis públics com a una inevitabilitat donat l’excés que havíem fet d’ells en l’etapa anterior. Al País Valencià, on el PPCV portava governant des de 1995, tot este argumentari s’ha emprat amb més força si és possible. Davant una oposició que parlava d’esgotament i canvi de model productiu, el PP es dedicà a ignorar i fins i tot fer burla de tota esta qüestió.

La seua manera d’abordar esta crisi ha sigut simplement la de les retallades pressupostàries que s’han encebat principalment contra la gent més feble i amb una situació més complicada. Ni una sola mesura ni una sola acció ni una sola paraula sobre el model productiu. Pareix com si per a ells no existira, com si la forma de produir i relacionar-nos entre els essers humans al País Valencià vinguera com a donada, ja siga per unes condicions climàtiques, socials o ves tu a saber. Les coses son així perquè sí i ja està. Quan el PPCV arribà al govern de la generalitat de la mà d’Unió Valenciana amb l’inefable Eduardo Zaplana com a president el País Valencià presentava un panorama econòmic ben diferent. La economia valenciana presentava un major equilibri entre els sectors productius: L’agricultura cada vegada representava menys percentatge d’activitat (en la línia amb els altres països desenvolupats) però encontràvem un equilibri més sa entre el sector industrial i el sector servicis. En aquella època, malgrat la reconversió industrial del PSOE i el tancament d’indústries importants com els altos Hornos del Mediterráneo a Sagunt, el sector productor de béns de consum encara representava un important percentatge dintre de l’activitat econòmica de la comunitat. Si fem una ullada al PIB per càpita en aquella època, és pot construir un índex on situant la mitjana espanyola com a 100, el País Valencià estava lleugerament per baix d’eixa mitjana amb un 95,7. El canvi de model productiu és possible perquè el PPCV ho ha aconseguit. Amb la seua arribada al govern de la Generalitat i un any després al govern d’Espanya el marc legislatiu per a la construcció d’habitatges es va flexibilitzar al extrem. A més, a l’any 2002 es va promulgar una reforma laboral que donava més poder als empresaris i reduïa els drets dels treballadors. Des del País Valencià s’aprofità esta tessitura per a combinar una política turística i d’habitatge que donava ales a la compra de residències turístiques construïdes a costa d’una agressió al medi ambient que estarem dècades pagant. La promoció desorbitada de la costa i de la construcció produí que el sector de la construcció i el sector turístic es convertiren en molt més rentables que el sector de producció de béns de

consum. Així, les localitats costaneres estaven atraient capital financer i humà en detriment de les localitats de l’interior, que van perdre el seu potencial econòmic i de generació de riquesa i ocupació. S’estaven potenciant molt fort dos sectors que donada la seua naturalesa, no feien presagiar una continuïtat més enllà d’una dècada, doncs el País Valencià té una costa molt llarga, però finita al cap i a la fi. Estos dos sectors estaven transformant mà d’obra industrial a mà d’obra turística estacional i sobretot de construcció , i a més estaven produint un abandonament escolar, augmentant la mà d’obra no qualificada. Com a dada: Al 2006 el País Valencià fou la comunitat autònoma amb major índex de fracàs escolar. A més d’esta estratègia de potenciar el turisme de sol i platja de segona residència el govern de la Generalitat s’ocupà en promoure una política de grans esdeveniments tals com la Fòrmula 1, la Volvo Ocean Race o la Copa Amèrica de Vela per tal d’atraure un turisme de gent acomodada. Tot això en un marc de saqueig a les arques públiques sense precedents a tot l’estat.

Esta estratègia de destrucció del litoral, grans esdeveniments i corrupció front a l’abandonament de l’interior i les indústries tradicionals deixava al País Valencià amb un retrocés de 7 punts en quant a la mitjana del PIB per càpita de les comunitats autònomes a Espanya, passant d’ocupar la novena posició a la dotzena. Un model productiu és quelcom més ample que les fàbriques que existeixen en un determinat lloc o els béns importats o exportats. Es tracta d’un sistema de relacions entre persones amb l’entorn que ve donat per la relació entre les diferents rames de l’activitat econòmica, les institucions, el sistema d’incentius creat pel marc legal imperant o el model educatiu, entre d’altres. Es tracta d’un concepte tan ampli que el seu canvi no pot vindre de la mà d’una sola conselleria siga esta Economia o Hisenda. El model productiu es canvia amb l’acció coordinada de totes les conselleries, també amb polítiques que vinguen del govern de l’estat, fins i tot amb polítiques continentals. Hem de resignar-nos, per tant, al fet que no podem fer res sense un canvi en el panorama polític Espanyol i Europeu? La experiència del canvi polític al govern de la Generalitat amb el Pacte del Botànic i també a un gran nombre d’ajuntaments ens diu que no. El concepte de model productiu es ampli i abasta molts camps, si, però ja s’ha començat a canviar des de l’esquerra. Quan la conselleria d’igualtat i polítiques inclusives va pagar els retards per la llei de dependència i la renda garantida de ciutadania estava canviant el model productiu. Les persones dependents veien augmentar la seua renda disponible per tal de contractar persones que puguen ocupar-se d’elles, en molts casos lliurant a familiars que havien vist reduïda la seua jornada laboral i la seua capacitat de conciliació per esta causa. La renda garantida de ciutadania a més constitueix una garantia de segona oportunitat per a les famílies que ho havien perdut tot per la crisi, un matalàs social per tal que eixes persones no quedaren fora del sistema i pogueren reincorporar-se al mercat laboral en un futur. Per altra banda, les mesures portades a terme per la conselleria de transparència també tenen una incidència directa en el model productiu. La lluita contra la corrupció mitjançant la transparència en els contractes i els comptes del govern generen un incentiu de confiança a l’hora de realitzar inversions, tant autòctones com estrangeres, al nostre país. Les polítiques educatives, assegurant una major qualitat de l’ensenyament públic condueixen a que els joves que no son de famílies d’alt nivell econòmic puguen tindre l’oportunitat també de formar-se i adquirir una alta qualificació que els permetrà gaudir d’un nivell de vida major en el futur.

L’Acord del Botànic, signat fa menys d’un any, ja està canviant la forma en que els valencians i valencianes ens relacionem entre nosaltres i amb l’entorn, son canvis petits de moment, però el model econòmic que el PP ens va deixar en herència poc a poc comença a deixar-se enrere. És clar que un canvi al govern de Madrid ajudaria i molt a este propòsit, modificant lleis injustes com la de l’energia o creant un marc fiscal més favorable per als ciutadans i amb una lluita més activa front al frau fiscal, també impulsant un sistema de finançament més just i solidari. I hem de ser conscients d’esta situació, el valencianisme de majoria té l’obligació de lluitar per a que este canvi es produïsca i puga donar impuls al nou model productiu que entre totes i tots anem construint. Mentrestant, però, anem fent camí.