No és país per a…

Damián Martínez Soler. Coportaveu de Joves ama Iniciativa – Compromís

En aquella pel·lícula dels germans Coen, “No es país para viejos”, Javier Bardem aconseguia el seu Oscar encarnant a Anton Chigurh, un assassí psicòpata encarregat d’arreglar comptes en un embolic de drogues en el desèrtic paisatge de l’oest de Texas.

El personatge certament representava i encarnava el mal. Una maldat extrema, que feia impredictibles les seues reaccions. Precisament d’això, naixien les dificultats de les autoritats de la llei per a seguir els seus passos, fins i tot per a elaborar un perfil criminal, inexistent prèviament.

Una cosa metafòricament anàloga amb el personatge està succeint amb la COVID-19. Una altra espècie d’homicida impredictible, dotat d’ubiqüitat i invisible als nostres ulls que ens ha canviat les vides i la manera amb la qual mirem el món.

Per desgràcia, la COVID-19 no és ficció. Ni en el pitjor dels malsons o la imaginació de qualsevol escriptor a l’hora de plasmar en el paper el major vilà de la història, s’haguera pogut aproximar al sofriment que està causant l’actual crisi sanitària, que per si fora poc ha desenvolupat en una crisi econòmica i social sense precedents.

Una crisi econòmica i social que novament ens mostra les debilitats i el terreny de fang sobre el qual s’ha cimentat el sistema i el nostre model de vida. De fet, els qui som nascuts en la dècada dels 90, des pràcticament la nostra consciència vivim en constant crisi o períodes d’inestabilitat econòmica. Una generació que no coneix altra realitat i que ara torna a veure aturada en sec les seues vides. Una generació que ja carregava a les seues esquenes la precarietat a la qual ens va precipitar l’anterior crisi, una generació que en l’actualitat s’enfronta a un dels pitjors episodis de la història recent i una generació que, a més, té el repte d’aturar el futur col·lapse climàtic.

És complicat comparar a unes generacions amb altres, perquè al cap i a la fi cadascuna s’enfronta als seus propis reptes i contextos socials. El que sí sembla atemporal és eixa certa visió adultcentrista, -que totes i tots en algun moment de la nostra vida hem sofrit- basada en criticar les actituds, gustos i hàbits de les generacions més joves. Perquè ens entenem, vindria a ser una espècie d’oda al passat que inicia les frases amb “La joventut de hui en dia…” . Evidentment, no tot temps passat va ser millor, i tot i aquesta criminalització dels i les joves que els culpa de tots els mals, la realitat és que ens trobem davant d’un jovent que és, en la seua immensa majoria, responsable i compromés.

El passat 4 de març titulava un diari economista estatal: “Espanya segueix líder en atur juvenil a la Unió Europea amb un 39,9% de menors de 25 anys sense ocupació”. Acompanyava la notícia una fotografia d’un jove cara el seu telèfon, com si la culpa de no trobar feina fora d’ell perquè es passa el dia mirant el seu mòbil.

Tot i aquesta pressió adultcentrista en la que vivim i els intents del neoliberalisme i les seues polítiques per centrar en individuals els problemes que són evidentment col·lectius, la realitat és que l’estructura productiva actual, centrada en els serveis, així com la seua dualitat laboral, facilita indiscutiblement l’acomiadament de joves en moments de crisi i ens genera un escenari d’inestabilitat i precarietat.

Segons el Sondeig COVID-19 dut a terme per l’INJUVE al juny de 2020 després del confinament, un 38,9% del jovent desocupat enquestat creia gens probable o poc probable trobar un treball en l’any vinent. Una nul·la perspectiva de futur, certament normalitzada perquè no coneixem altra cosa, que fins i tot podria tenir a veure amb problemes emocionals o de salut mental.

En l’hipotètic cas de trobar feina, indicadors com la temporalitat, la parcialitat, el salari mitjà o la sobrequalificació revelen unes condicions cada vegada més precaritzades que dificulten la nostra autonomia vital, i la capacitat de dur a terme els nostres projectes de vida independents.

Aquestes mancances estructurals en l’ocupació són generadores de greus conseqüències per al desenvolupament integral de les persones. És a dir, una ocupació deficient incideix en molts altres camps com l’emancipació dels nostres pares i mares, projectes de vida, qualitat de vida, maternitat/paternitat, igualtat…

No fa molt escoltava que algú afirmava que les actuals generacions eren les millors preparades de la història. El que ningú especifica quan acaba de dir-ho és el “per a què” es suposa que estem preparades.

Supose que parlen del futur, eixe futur incert que si no el canviem nosaltres, no ho farà ningú. El que sí estem és sobradament preparades per a canviar-ho tot. Necessitem polítiques actives d’ocupació jove, la regulació del preu del lloguer, un canvi de model productiu basat en la sostenibilitat ambiental i un llarg etcètera de polítiques que posen en el centre a la joventut perquè parafrasejant aquella pel·lícula o novel·la, ningú puga dir mai que el nostre no es país per a joves.