Despoblament i reconstrucció postcovid? Invertir per invertir

Carles Mulet

Fa temps l’expressió “ l’Espanya buidada” s’ha posat de moda, per referir-se a tota aquella part del territori de l’Estat, que no és que s’ha despoblat, és que l’han buidada de gent de manera forçada;  des de fa massa s’ha alimentat la imatge de que el progrés venía acompanyat de la vida urbana, de qui es quedava en els pobles, era qui no podia progressar. 

La falta d’inversions i ajuts per industrialitzar-los, els va nugar irremeiablement a una economia del sector primari, que ha anat perdent capacitat d’assentar població. I les administracions han agreujat la situació a l’hora de no fer el més mínim esforç per revertir la situació; no hi ha hagut una política per dotar d’infraestructures, alternatives econòmiques, eixides laborals en aquestes zones, al contari; davant la falta de població s’han permés el luxe de tancar escoles, centres de salut, correus, o s’ha permés el desmantellament de servies bancaris i de tot tipus. No s’ha buidat, l’han buidada.

Qui s’ha quedat en eixe gran nombre de pobles d’interior, sense eixides laborals, sense serveis bàsics? Doncs la poca gent que ha pogut, convertint-ho massa vegades no com una opció sinó com un acte d’heroïcitat.  Ha variat molt el manteniment de la població dependent de les zones i municipis, però per parlar de pobles de menys de 100 habitants, majoritàriament gent gran, no cal anar a la zona més aspra de Terol, això passa també en moltes comarques del nostre interior; som la quarta comunitat més poblada, però també tenim una ampla franja despoblada, amb un futur no incert, un futur previsible i fosc. Molts pobles poden desaparèixer en un oritzó de 20 anys, i no dic cap barbaritat .

Si estem parlant de pobles on sols o pràcticament sols viu  de gent amb una edat avançada, a la qual se li lleva en transport públic, el banc, la tenda, i el metge… on se l’aboca?, a fugir.  Si agafem per exemple la demarcació provincial de Castelló, eixe fenomen s’agreuja que veiem que aproximadament el 90% de  les  574.900 persones que hi formen part viuen en menys del 10% del territori ( entenent el territori pel terme municipal, per tant, la concentració humana serà més si sols calculem els nuclis urbans d’eixos termes). 

És eixe un model sostenible? Si pensem abstractament, podem fins i tot pensar que és millor estar sols afectant directament una franja xicoteta i deixant respirar a la resta del territori, però seria segurament una anàlisi simplista; al final els recursos naturals, la qualitat de vida es vorà ressentida, i la zona despoblada necessitarà igualment tindre-la en compte per matindre l’espai natural, ambiental i paisatgístic, el patrimoni etnològic i arquitectònic, etc.  Quanta gent un cop tornada la mobilitat dins de la “província” ha volgut escapar als pobles per “ respirar” i “omplir-se d’aire”?, eixa ruralitat no pot sobreviure sols d’aixó, de ser l’escapada urbanita de cap de setmana.

Aquesta crisi sense precedents ens ha demostrat quina gran quantitat de treballs es poden fer des del propi domicili, i tenint una bona connexió a internet a hom li pot donar igual viure en la Plaça de l’Ajuntament de València o a Castell de Cabres, segons per a quina activitat. 

Entre tot  allò que hem tingut temps d’aprendre durant aquest inèdit confinament ( o allò que hauríem d’haver aprés, més ben dit), és una necessitat de repensar els nostres espais vitals, la necessitat d’entendre que tenim dues realitat poblacionals molt diferents; els domicilis poc més que estaven pensats per dormir i descansar, i no per estar 2 o 3 mesos tota la unitat familiar tancada dins, i costa entendre com s’han aplicat al principi les mateix mesures de confinament en una gran ciutat que en un poble amb 30 habitants sense cap contagi; per això en eixe escenari de reconstrucció, cal fer una reflexió profunda, sobre la necessitat de reequilibrar l’abisme poblacional; viure amuntegats en un espai reduït del sòl té la seua part positiva com tot en esta vida, però també un impacte directe en la nostra qualitat de vida en altres aspectes; no podem demanar els mateixos serveis per a tot el territori, però sí un mínim, i afavorir una dispersió sensata en el territori poc ser una bona alternativa per mantenir vertebrat el nostre territori, tenir cura del nostre patrimoni ambiental i històric, i minimitzar l’impacte sobre el nostre litoral.

Un canvi de cicle no es farà sols a les conclusions d’una comissió de reconstrucció en el congrés, que serà un document amb propostes més o menys abstractes i ja vorem com es compleixen, s’ha de fer en base a una canvi d’orientació de les polítiques reals de les administracions; entendre que tenim un greuge ja cap a la ruralitat,  i que la societat postcovid ha obert noves possibilitats; per això invertir en infraestructures, manteniment o recuperació de serveis públics ( sanitaris, educatius, de serveis socials, correus…) serveis bàsics ( farmàcies, tendes d’alimentació bàsica, etc, que avui per avui funcionen com un servei i no un negoci), bones telecomunicacions, tot això, i més, és “invertir” , no gastar, invertir per invertir; és a dir, la segona accepció del terme ( emplear, gastar, posar un diners en un lloc ….) per a la primera accepció, per canviar, substituir on canvair el sentit de les coses. Invertir el diners de tots i totes per invertir la dinàmica de despoblament i abandonament. No per una qüestió romàtica i sentimental, és per garantir-nos com societats un salubritat, qualitat de vida i sostenibilitat de la nostra manera d’estar en el món.

Nosaltres ja hem presentat al Senat la nostra proposta de com abordar els reptes del despoblament, abans de la COVID; que pensem que és igualment vàlida per al nou escenari, i que té entre altres moltes propostes concretes, imposar un doble model de fiscalitat que tinga en compte l’esforç de certes activitats per mantenir-se en els món rural, i incentive els canvis poblacionals.