Paraules amb Iniciativa

Ni un pas enrere! El col•lectiu LGTBIQ davant l’extrema dreta

Miquel A. Oltra Albiach. Professor universitari  i Coordinador de la Sectorial Compromís per la Diversitat

Davant l’arribada de l’extrema dreta a les institucions (de la mà de la dreta que diu que defensa els nostres drets i de la dreta que, entre d’altres malifetes, va dur al Constitucional la Llei 13/2005 del matrimoni igualitari), moltes persones LGTBIQ experimentem inevitablement la por als retrocessos legislatius que dificultarien de nou la nostra vida quotidiana, familiar, laboral i, fins i tot, el nostre dret bàsic a mostrar-nos com som en els espais públics sense cap tipus de temor.

Podrem pensar que el col·lectiu LGTBIQ ha passat per etapes en la seua història molt més fosques que la que veiem vindre, i és cert. El problema potser té a veure amb com ens troba la involució: desmobilitzats, amb una gran part de l’activisme dedicada a altres feines, amb un sector important de població que no valora el que s’ha aconseguit perquè no ha viscut cap altra realitat, amb una part –per què no dir-ho- del nostre col·lectiu que qüestiona fins i tot les reivindicacions més bàsiques i ens acusa de “polititzar-ho tot”, de portar al debat públic el que haurien de ser qüestions de la vida íntima i de patrimonialitzar en nom de l’esquerra la lluita LGTBIQ (com si, a hores d’ara, calguera recordar qui ha estat als carrers defensant drets i qui ens ha posat pals a les rodes, i com si calguera també recordar de nou que allò personal és polític i que, en definitiva, la política traspua cada racó de les nostres vides).

Podríem també reflexionar llargament per les causes del revifament dels discursos d’odi, per l’augment dels seguidors –i votants- d’aquests discursos o per la indiferència general amb què una bona part de la població (també LGTBIQ) afronta les notícies relacionades amb l’augment de les agressions a membres del col·lectiu, la retirada de disposicions que salven vides com són els protocols d’atenció a la infància trans o la implantació de l’anomenat pin parental… El que està fora de tota discussió és que –i permeteu-me que parle com a educador- els xiquets i les xiquetes (les persones adultes del futur) en seran els grans perjudicats perquè els estem furtant un dret fonamental com és el de ser educats i educades en la diversitat i en la valoració d’aquesta com una característica bàsica de les societats humanes que, a més, ens enriqueix a totes i a tots.

En els últims anys hem viscut al País Valencià l’aprovació de diverses lleis i decrets que reconeixen i protegeixen els drets de les persones LGTBIQ, des d’aquelles específiques (com ara la Llei (8/2017 integral del reconeixement del dret a la identitat i a l’expressió del gènere, la Llei 23/2018 d’igualtat de les persones LGTBI i els seus respectius decrets de desenvolupament) com les que hi fan referència en algun dels seus apartats. Potser pensem que aquest aparell legislatiu de què ens hem dotat ens ha aportat eines difícilment reversibles, però la realitat és que les lleis es quedaran sols en la lletra si en algun moment desapareix la voluntat de desenvolupar-les i d’aplicar-les (tenim exemples recents a Múrcia, Andalusia o Castella i Lleó, per posar alguns exemples).

Mentre acabe de redactar aquest text, la FELGTB (Federació Estatal d’Associacions de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals) ha presentat l’informe amb el qual tanca l’any 2019, dedicat a les persones majors LGTBI. Un informe demolidor en molts aspectes i que ens ha de fer reflexionar sobre la quantitat de coses que ens queden per fer (començant per la ja urgent Llei estatal LGTBI) si volem seguir sent fidels al mandat que ens ha portat a les institucions: millorar la vida de les persones, de totes les persones, en totes les etapes de la seua existència.

I què podem fer nosaltres? Què podem oferir en un moment en què veiem perillar tantes coses per les que hem lluitat i que consideràvem ja definitivament aconseguides? En primer lloc mantindre l’esperança en  el treball realitzat i en el potencial transformador d’allò que fem cada dia. En segon lloc, cal practicar la pedagogia i –front als discursos simples i exaltats- aportar una visió raonada però ferma que desmunte amb dades els despropòsits. I en tercer lloc, cuidar-nos mútuament: protegim-nos, protegim la infància LGTBIQ, protegim la joventut LGTBIQ, protegim la gent major LGTBIQ, oferim-los espais segurs. No podem defallir en la lluita quotidiana per una societat en la qual totes les vides puguen ser viscudes, en què l’escola no haja de ser mai més un infern per a ningú, en què no t’agredisquen per ser qui ets o per estimar com estimes, en què no et discriminen en el treball, en què no hages de tornar a l’armari en els últims anys de la vida. Perquè tenim dret a educar-nos en igualtat, a caminar pels carrers sense por, a finalitzar la nostra vida amb dignitat.

mgonzalezm91

Add comment