On estem i d’on venim?

Carles Mulet García, Senador per Compromís

Imagine a estes altures, després del resultat d’eleccions generals, autonòmiques, municipals i europees, hauràs llegit tot tipus de comentaris, opinions, i tu mateix també hauràs fet les teues cavil·lacions.

Segurament tots estem influenciats per allò que ha passat al nostre entorn directe; la nostra circumscripció electoral, el nostre poble, si hem perdut o guanyat vots en qualsevol procés. Però crec que tots compartim que s’ha demostrat sobradament la capacitat de l’electoral en discernir què es votava en cada moment; el vot en una mateixa mesa ha variat de les generals a les autonòmiques, i per suposat a les municipals i europees; la gent és molt conscient que són urnes diferents i el fenomen ha estat vore com bona part de l’electorat ha optat per votar opcions diferents en cada elecció encara que coincidirà en el dia; per tant, el vot és més conscient i crític del que podríem pressuposar en un principi.

Està clar que les modes i tendències i circumstàncies com avançar unes eleccions per fer-les coincidir amb altres, poden i han influenciat molt, però limitar-ho a això, veien el vot dual, seria un reduccionisme per defugir de l’autocrítica, que fa falta sempre; analitzar què hem fet bé per anar per eixe camí, i què hem fet mal per  solucionar eixos errors.

En una força com Compromís, que estava veient eleccions darrere eleccions com anava ampliant els seu seu suport electoral, una davallada encara que siga suau i davant d’un tempesta  perfecta adversa, deixa un mal regust ; no estàvem acostumats a recular.

Pot ser una cura d’humilitat a temps fa falta, i pensar ara que el nostre creixement era en part gràcies a un vot emprat pel votant tradicional del PSOE. Eixa capil·laritat de vots entre el PSOE i els partits a la seua esquerra sempre s’ha donat, i quan més creixen electoralment les opcions esquerranes és quan més baixa el PSOE i a l’inversa; eixe espai alternatiu es va consolidant poc a poc però bona part del vot és oscil·lant i no captiu de ningú, i en crides de vot útil per coses peremptòries com ara aturar a l’extrema dreta, poc fer caure a milers d’euros votants en el parany.

I per què no és captiu?, segurament també per propis errors nostres de no saber agarrar-los i fer-nos nostres. Allà on hem estat governant o cogovernant, hem destinat molt de temps a la gestió directa i poc a explicar en el carrer allò que estàvem fent, mentre els socis feien al contrari, mostrar-se molt i gestionar poc; i una imatge ven més que mil papers i informes… la crua realitat d’una política mediàtica.

També segurament hem errat en creure que tot eixe electorat que fa quatre anys ens va votar, és perquè s’havia apropat al 100% del nostre discurs, i hem venut la nostra gestió en clau, discurs i embolcall  de l’electoral que teníem abans del gran creixement; pensant-se que el nou electoral s’havia apropat al nostre ideari, en lloc d’apropar-nos nosaltres a la realitat  dels nous votants replegats; un error en modular el missatge no sols durant la campanya, sino durant estos quatre anys ( no dic canviar el discurs, principis, intencions, dic la pedagogia de saber explicar què estem fent i com) ; veníem d’una situació “inflada” segurament, i ara ha tornat al creixement natural que haurien d’haver tingut si en el 2015 no haguérem pegat “la petardà”; i que no conste ho dic com consol, sino com reflexió de com sovint cal posar més els peus a terra, ser més humils, i entendre que no tenim res guanyat, que cal que ho guanyem tot dia a dia.

Ningú podia pensar que açò anava a ser fàcil, segurament estaven obnubilats per uns resultats espectaculars en 2015, va ser un creixement bàrbar, ara, el que s’ha consolidat és també una barbaritat encara que ens quedem despagats, si quan vam començar aquesta aventura política ens hagueren promès els resultats de 2019, no ens ho haguérem creguts ni farts de cassalla.