Educació, una de les quatre potes del Botànic.

Per: Paula Tuzón, professora en el Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials de la Universitat de València.

L’educació és una de les tasques pendents de qualsevol dels nostres governs, siga en l’àmbit autonòmic o estatal. Són molts els reptes que tenim al davant. Des d’una bona formació inicial del professorat (d’infantil, primària i secundària) fins a una millora del marc legislatiu que ens permeta implementar els canvis necessaris, i també un millor seguiment de la tasca que es desenvolupa en els centres. En TOTS els centres, tant en les escoles com en els instituts com en les pròpies Universitats on s’ensenya a ensenyar. Segurament una de les frases que han fet més mal a la docència és la de “cada maestrillo tiene su librillo”. Si bé és cert que, com qualsevol ciència social, l’ensenyament té una alta dependència en el context (la persona, el centre, la ciutat, el país, el tipus d’alumnat, etc.), també és cert que, com qualsevol cos de coneixements que es produeix, s’estudia i s’investiga, l’ensenyament té uns estàndards. La investigació en educació, des de camps generalistes com ara la pedagogia, la psicologia cognitiva i (ara també) la neurociència, i des de les didàctiques específiques -aquelles que tenen a vore directament amb allò que s’ensenya-, han aportat molta llum a com ensenyar i, també, a com no ensenyar. Malgrat això ens queda prou de camí. Com fer que tota eixa innovació educativa arribe a les nostres aules?

La LOMQE és una llei especialment agressiva. El govern del Botànic ha implementat algunes modificacions per pal·liar certes deficiències, canviant bàsicament la quantitat d’hores destinades a algunes matèries i reforçant altres, però certament és molt complicat entrar per l’espai que deixa el marc legislatiu general. Sense dubte el model lingüístic també influeix en el joc de les matèries, no és el mateix una llengua vehicular que una llengua estudiada només en el seu compartiment.

Però la llei d’educació estatal no ho és tot. L’exemple és que baix la mateixa tenim en l’estat diferències importants entre sistemes educatius autonòmics.

En aquest sentit, el Botànic ha fet algunes coses molt destacables: La primera, la contractació i estabilització de professorat i la baixada de les ràtios. És impossible garantir la qualitat de l’educació pública amb falta de recursos humans. Cert és que no queda garantida pel fet de tenir-ne, però és un pas necessari treure de la precarització l’escola pública.

L’impuls del plurilingüisme és altra iniciativa important, amb els recursos addicionals per a reforçar l’aprenentatge d’anglés per part dels docents. Com hem dit abans, el model lingüístic no només influeix en com és l’aprenentatge de les llengües sinó també en l’espai que resta per a les altres competències i com s’adquireixen aquestes.

La posada en valor de l’escola pública i les polítiques que solucionen la segregació. Hi ha molts estudis que mostren que el millor entorn educatiu és aquell que representa de manera més fefaent la societat, entorns que són microsocietats, amb la diversitat que aquesta té però a xicoteta escala. Els centres bambolla, malgrat que alguns poden ser pedagògicament interessants, són en general entorns que resten molt a una societat ben educada. Sempre, sempre, a qualsevol centre, hi ha una cessió de coneixement recíproca: del centre cap a l’alumne i la família i de la família i l’alumne cap al centre. El mestissatge és la garantia d’una societat més educada i amb igualtat d’oportunitats.

Altres qüestions més específiques i de gran potència: Per exemple, donar opció als centres a què baixen la dedicació a la religió. Això permet a altres matèries guanyar un poc d’espai. Matèries que sí que tenen una justificació curricular clara. La incursió de la religió en el nostre sistema educatiu està injustificada no només quant als continguts sinó també pel que fa a la regulació del seu ensenyament. Altra iniciativa interessant són els intercanvis amb centres estrangers amb models educatius que obtenen millors resultats. Sabem quina és la innovació, sabem les didàctiques, la qüestió és com canviar la inèrcia de l’actual sistema educatiu i cal nodrir-se d’aquells que ho han aconseguit, almenys parcialment. Importants també són els canvis que s’han fet als CEFIRE (centres de formació permanent), que han descentralitzat alguna formació i posat força en les branques específiques.

Un exemple és la creació del grup CTEM (educació integral en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). L’educació científica és una qüestió fonamental. La seua manca té conseqüències molt negatives en qualsevol societat: falta de persones expertes en investigació en ciència i tecnologia, disciplines que suporten l’actual model social; incapacitat per part de la gent de participar en la presa de decisions sociocientífiques i manca de pensament crític i de totes les habilitats que una alfabetització científica aporta al desenvolupament de qualsevol persona (la construcció d’una societat basada en proves i no en creences o simpaties). L’impuls del CTEM a través del CEFIRE no solucionarà per sí mateix aquest problema, però és un pas important que s’haurà de consolidar en connexió amb la Universitat, per integrar formació inicial i permanent i oferir les ferramentes que els investigadors en didàctica han detectat que es necessiten. És inevitable mencionar també la Xarxa Llibres i en general totes les ajudes que s’han donat als estudiants per accedir a l’educació. Les aules de dos anys. I també, el debat sobre el tipus de jornada en els centres que ha incitat la reflexió sobre la conciliació. Totes eixes són mesures cap a un model educatiu millorat.

Queden molts reptes, clar que sí: Impulsar projectes que connecten la recerca educativa que es fa a la Universitat amb les escoles i evitar tractar a eixes entitats com Universos paral·lels. Continuar buscant buits en la llei d’educació per a resoldre els seus errors i repensar algunes especifitats del currículum autonòmic. Millorar la coordinació de l’acció docent via els equips directius. Donar mecanismes per garantir la qualitat en la formació inicial. Etcètera. Però a hores d’ara, la sensació és que s’ha encetat eixe procés transformador, per a què el salt a la innovació educativa tinga lloc i no siga un salt al buit.