Informe polític

Companyes i companys,

Celebrem esta assemblea d’Iniciativa dos anys després d’haver celebrat el IV Congrés. En estos dos anys, els canvis que s’ha produït són de tal magnitud que ni este pot ser un informe “de gestió” a l’ús ni podem analitzar la situació del partit de manera independent de la situació política. Serà per tant, més un repàs de la gestió dels governs del canvi, particularment del Govern del Botànic, que de la gestió interna. Diria més, intentarem explicar per què considerem que el País Valencià està vivint un xicotet somni, una anomalia en el conjunt de l’Estat. Hem de reconéixer que  moltes voltes la nostra capacitat crítica és de tal magnitud que en ocasions ens fa perdre la perspectiva. Ens fa oblidar allò tan clàssic però tan simple d’analitzar dialècticament les situacions històriques concretes. I la situació concreta nostra és que Iniciativa, un partit que encara no ha celebrat el seu desé aniversari, hui, 3 de desembre de 2017 no és que està present en totes les institucions del país i de l’estat, sinó que les governa, impregna la seua acció política i està introduint canvis profunds de millora de la qualitat de vida de les persones. Canvis, com vorem després, que podríem considerar en alguns casos que són irreversibles. I, com diria el clàssic, una revolució també és la suma continuada de xicotetes reformes irreversibles.

Iniciativa és un gran partit i, a poc a poc, s’està fent també un partit gran. Però no hem d’oblidar d’on venim encara que, com diria Benedetti, “el olvido està lleno de memoria”. No està de més recordar quin era el marc polític on ens situàvem en novembre de 2014, data de l’últim congrés. En novembre de 2014 el Partit Popular governava amb majoria absoluta la majoria de les institucions: les tres diputacions, la majoria de les ciutats del país, incloses les quatre grans ciutats, les Corts Valencianes, el Consell… No feia encara un any que s’havia tancat la ràdio televisió pública valenciana. El PP governava amb majoria absoluta el govern de l’estat i tenia majoria absoluta al Congrés i al Senat. En menys de dos anys, com ja sabeu, han hagut quatre processos electorals: eleccions autonòmiques, municipals i dos convocatòries d’eleccions generals. Els resultats, com ha han sigut analitzats i valorats en tots els òrgans del partit en el seu moment, no cal reproduir-los ara, però sí que és molt interessant posar en relació i en valor el que ha passat en el nostre país per entendre la magnitud del nostre canvi, incomparable al de la resta de situacions del conjunt de l’estat i només explicable per la presència d’una força política, Compromís, amb una història, un recorregut, una implantació i una identificació amb els interessos d’una gran majoria de valencianes i valencians que expliquen la situació que vivim.No sé si ara ho recordem, però una de les interrogacions més habituals durant el 2015 que es feien fora del nostre país era: “Què està passant a València?” Abans de les eleccions, perquè no s’entenia com el PP continuava tenint les majoria que tenia i després de les eleccions perquè no sabien classificar la nostra coalició, que s’escapava dels esquemes mediàtics fàcils i de sal grossa que se solen fer. Fins i tot podríem dir que no deixava de ser una pregunta machadiana d’aquells que desprecien allò que ignoren.

En realitat, a València, al País Valencià, el que va passar és un xicotet miracle que Iniciativa va saber identificar molt bé, gestionar molt bé i finalment concretar molt bé en el si de Compromís per arribar a la situació en què ara ens trobem.

No ha passat ni un any i mig i de vegades sembla que ho hem oblidat, però en maig de 2015 el País Valencià encara vivia en una veritable anomalia democràtica ocultada sota un miratge de Ferraris, ciutats impossibles, edificis sense ànima, regates de foc follet o aeroports de vianants.

Es practicava un abús de poder sistemàtic, en què la confusió entre el partit i la institució era total i en què la separació de poders era una quimera pròpia de la il·lustració. Este abús del poder tenia com a única finalitat perpetuar-se en el poder. Recordem algunes xifres: mentre saquejaven les arques públiques, al maig de 2015 la població valenciana en situació de pobresa, segons Funcas , estava 15 punts per damunt de la mitjana estatal, 45.000 persones en situació de dependència estaven en espera que es resolgueren els seus expedients per cobrar la prestació, una de cada cinc persones que acudia a un menjador social era un xiquet o xiqueta i les famílies amb fills menuts o filles menudes que acudien a la Casa de la Caritat van augmentar un 32%. Segons diversos estudis, l’impacte sobre els valencians de la corrupció és d’entre 12.000 i 13.000 milions d’euros. Perquè aquesta és la conseqüència de la corrupció: el saqueig de fons públics per a benefici uns pocs (o per rèdit polític d’una estructura de poder) en detriment de la majoria i, particularment, dels sectors més vulnerables. I també, per cert, en perjudici de molts empresaris, que o bé van haver de sucumbir a les mossegades o bé, simplement, mai van poder accedir a lliure concurrència i competència lleial a un festí que no estava pensat per a ells.

Esta situació va generar unes ànsies de canvi pròpies d’aquells que han aprés tant a esperar que ara ho esperen tot. I és normal. 20 anys de govern de la dreta són molts anys. I la tasca del nou govern no és fàcil. No es basa simplement en construir, sinò que prèviament cal desmuntar la ruïna trobada.

Per això, la tasca primera del nou Consell està sent  una ingent tasca de desenrunament, de reparació de drets, de resituació de prioritats i de desactivació de mines polítiques conseqüència d’una ruïna en diferit a la qual estem plantant cara dia a dia. Perquè si el panorama que hem descrit anteriorment és demolidor des del punt de vista democràtic, ho és més quan afecta directament les persones, quan retalla els seus drets i les intenta desposseir de la seua dignitat.

Per això, les primeres lleis impulsades pel Consell van ser dirigides a la devolució de drets arrabassats, com la llei que retorna la sanitat pública a totes les persones, la garantia de drets constitucionals, com la llei que regula la funció social de l’habitatge, o l’ampliació de drets per a tothom, particularment les més invisibles i que més discriminació pateixen, com la llei que regula l’autodeterminació de gènere. Per cert, no tingueu cap dubte que algunes, moltes de les accions que el Consell està impulsant, no ho faria si no existira amb l’impuls polític de Compromís. I en Compromís tampoc no serien prioritàries sense la nostra iniciativa política.

Un exemple el constitueix la llei d’acompanyament als pressupostos. Esta llei va ser usada durant molts anys pel govern del Partit Popular per modificar altres lleis en un sentit restrictiu i regressiu, com ara expulsar de la sanitat pública a milers de persones o introduir copagaments confiscatoris per a persones dependents. Doncs bé, la primera llei d’acompanyament del Consell, va fer exactament el contrari. Posaré només 4 exemples molt significatius que afecten directament a l’eix primer de l’Acord del Botànic, rescatar persones:

Des l’1 de gener de 2016 els dones víctimes de violència de gènere cobren les ajudes a què tenen dret, amb independència de la seua situació fiscal amb hisenda. El mateix passa amb les ajudes d’emergència. No sé si sabíeu que fins l’1 de gener de 2016 els dones víctimes de violència de gènere no percebien les ajudes que els corresponien si tenien algun deute amb l’agència tributària, provocant així una doble victimització a les esquenes, a més, de les dones més desfavorides.

Des d’este any, les prestacions a les famílies acollidores per fer front a les despeses ocasionades pels menors al seu càrrec són inembagables. No sé si coneixíeu que fins l’any passat si la família tenia deutes amb l’administració es podien embargar estes ajudes, vulnerant així l’interès superior del menor?

Les prestacions vinculades a la renda garantida de ciutadania i a la dependència ja no tenen límit pressupostari. Dit d’una altra manera, les persones a qui se’ls reconega el dret subjectiu a percebre una prestació d’estes característiques, l’han de percebre amb independència de si s’ha esgotat el crèdit previst. Molta gent desconeix que abans estes prestacions estaven subjectes a la “disponibilitat pressupostària”? És a dir, primer eren els diners, i després el dret. Per a nosaltres, l’ordre és a la inversa: primer hi ha el dret i el pressupost ha de garantir el compliment d’aquest dret.

Hui en dia tot el món sap que s’ha acabat amb el copagament en centres de dia o centres ocupacionals, que s’ha reduït l’aportació suplementària en els centres residencials i que s’ha eliminat la confiscació de la paga extra a totes les persones que estan en residències. No sé si sabíeu el Partit Popular va confiscar les pagues extra de totes les persones grans o en situació de dependència dels centres residencials? Més de 12.000 persones, la majoria gent gran, cobraran el mes que ve la segona de les pagues d’este any.

Exemples n’hi ha molts, però estos quatre són suficients per tindre una idea cabal del nivell d’indignitat en què ens vam trobar. L’adopció d’algunes d’estes decisions no sols no ha sigut fàcil. Algunes han tingut resistències clares, basades en les premisses econòmiques del dogma neoliberal que Iniciativa impugna però que no deixen d’impregnar el pensament dominant. Però Compromís, i en això hem de traure pit, s’ha mantingut ferm en les seues prioritats i ha condicionat fortament l’acció del Consell. Ja sabem que la política és l’adopció de decisions. L’elecció entre diverses opcions. En ocasions, fins i tot, l’elecció entre diverses lleis. Perquè els últims anys sembla que no hi ha més llei que la montoriana llei d’estabilitat pressupostària. La llei de compliment del dèficit. Però esta llei té el mateix rang normatiu que unes altres, com la de dependència o la de la funció social de la vivenda. Per això, davant de  la perversitat premeditada que implica fer creure que no hi ha més llei que la del compliment dels objectius del dèficit o de l’estabilitat pressupostarìa, nosaltres diguem que no,  que si ens fan elegir entre el compliment d’una llei que pretén salvar números o el compliment d’una llei que salva persones, com digué en una compareixença parlamentària Mónica Oltra, nosaltres ho tenim clar: primer estan les persones.

Un dels triomfs habituals de la dreta és fer passar per normal el que no deixa de ser un plantejament ideològic pur i dur. Intentar identificar el seu punt de vista amb el sentit comú o la normalitat. S’ha de reconéixer habilitat en esta pràctica, avalada per un eco mediàtic molt potent. Un exemple, relacionat amb la col·lisió entre lleis que hem posat com a exemple abans, és el relacionat amb l’article 135 de la Constitució, reforma exprés feta per retre homenatge a la troica i al dogma neoliberal. Iniciativa, Compromís, fa temps que reclamem una reforma constitucional potent, que incorpore drets socials entre els drets fonamentals del nucli dur constitucional, que resolga la realitat territorial de l’Estat, que supere un text vàlid per al moment històric en què es va elaborar però que no dóna resposta a la realitat actual. Però mentrestant, cada vegada que algú ens recorde que cal complir l’article 135, nosaltres hem de retrucar que abans d’arribar al 135 cal passar per altres 134, entre ells el 31, que parla de la fiscalitat progressiva i el desenvolupament equitatiu, o el 35, que estableix el dret a una feina ben remunerada i estable, o el 40, que reconeix un sistema de finançament autonòmic que garanteixi la igualtat de la renda territorial, o el 47, que reconeix el dret a un habitatge digne i adequat. I així molts més, com els relacionats amb el dret a l’educació, a la protecció de la salut, a gaudir d’un medi ambient saludable … Articles i drets que semblen oblidats per la sacrosanta estabilitat pressupostària i control de dèficit, però que són la garantia que el nostre siga un estat social.

En estos reptes, en estes eleccions, és on ens situem qui pensem que esta crisi econòmica, moral, política i ambiental que arrosseguem des de fa anys està sent aprofitada per oligarquies molt poderoses per acumular béns materials i recursos naturals, fulminant al seu pas drets adquirits, ampliant fins a límits indecents les diferències entre rics (cada vegada menys però cada vegada més rics) i pobres (cada vegada més i cada vegada més pobres) i posant en risc la pròpia supervivència del planeta. Des del seu origen, Iniciativa s’ha reivindicat com a ecosocialista perquè ha entés que la defensa del medi és indissoluble de la defensa dels drets socials i de les llibertats democràtiques. Eixe mètode d’anàlisi és perfectament útil per entendre el que està passant actualment, per exemple, en les relacions internacionals i ens permet entendre per què les grans oligarquies estan fent acumulació de béns, riqueses i recursos naturals. Acumulacions que tenen com a contrapartida l’exclusió de la gran majoria de la població mundial, portant a situacions vergonyoses d’empobriment a centenars de milions d’éssers humans, sinó també a països sencers, quan no a continents sencers.

Aquest empoderament de les elits mundials no és nou, no és recent. Té el seu origen en el final de la guerra freda, en la desaparició de la política de blocs i en l’esgotament de les ideologies d’emancipació sorgides al llarg del segle XX. Esta constatació ens obliga a redoblar els nostres esforços perquè, l’afonament d’eixes ideologies ha donat ales a les que practiquen l’acumulació de capital, que avancen sense control, constituint el que Joseph Stiglitz denomina “capitalisme caníbal”.

I avancen cap mur de contenció que les puga frenar perquè la socialdemocràcia, la gran ideologia cridada a fer-ho als països capitalistes, concebuda sobretot a partir de la segona guerra mundial com la gran arma defensiva de les societats occidentals per fer front a l’expansió del comunisme, va funcionar com a antídot al virus revolucionari. I va funcionar mentre va existir el virus. Però un cop eradicat, l’antídot no té sentit. Dit d’una altra manera: la revolució soviètica, de la qual aquest any vinent es compliran 100 anys, va generar dos grans fills: els partits comunistes i els partits socialdemòcrates: Mentre que els primers van patir uns processos de transformació i canvi fins a la seva desaparició, reformulació o dissolució en noves formes d’interpretar la societat un cop despertats del somni soviètic, els segons no ho van fer, convertint-se en formacions que l’electorat pot interpretar com prescindibles, perquè donen respostes antigues a problemes nous. Esta realitat explica el que està passant a Europa, amb l’avanç de l’extrema dreta, la xenofòbia, el tancament de fronteres, les involucions polítiques i democràtiques en drets i llibertats… I també ho trobem, encara que la translació no pot ser idèntica, als Estats Units.

En resum, companyes i companys, vivim temps convulsos però podem dir que Iniciativa ha sabut situar-se en estos temps. Ha sabut analitzar les situacions i plantejar alternatives que han fet de Compromís un instrument de canvi primer nivell. Un instrument útil per a les persones, que és en definitiva el que ha de ser una formació política. Perquè quan s’entén la política com la veritable arma de transformació social, com l’únic instrument que té la gent corrent, la gent normal, de protegir-se, de defensar els seus drets, de sentir-se membre d’una col·lectivitat i de no enfrontar-se en solitari davant el poder, aleshores és quan la política esdevé una activitat noble. útil i pràctica.

Per això és important recordar el xicotet miracle que estem vivint al País Valencià. Un xicotet miracle del qual s’està veient beneficiada particularment les capes més desfavorides de la societat, la classe mitjana, els petits i mitjans empresaris, els treballadors autònoms. En definitiva, tots aquells que, en este moment 3 de desembre de 2016, saben que a València es viu millor ara que fa un anys. I ho saben les 4.669 persones que s’han beneficiat de la fi del copagament en els centres diürns, així com les 12.482 als que ja no se’ls confisquen les pagues extra i en aquest Nadal podran tornar a donar les estrenes als seus néts. Ho saben també els 110.000 nens i nenes beneficiats per les beques de menjador a les escoles, que ja no acaben al maig i comencen a l’octubre, sinó que duren el que dura el curs escolar. Viuen millor les 867.198 persones que han deixat de pagar el copagament farmacèutic imposat per l’antic govern de Partit Popular. Persones, per cert, majoritàriament, amb diversitat funcional o pensionistes que van haver d’abandonar el seu tractament per no poder fer front a aquest injust copagament. Viuen millor i ho saben les 320.00 alumnes i alumnes que tenen accés als seus llibres de text sufragats per l’administració valenciana. És a dir, els impostos que tots paguem es reparteixen de manera solidària per aconseguir un benefici social i de futur. Així com també viuen millor, i ho saben les 51.000 persones en situació de dependència i les seves famílies, que ara cobren puntualment les seves prestacions, i no amb tres mesos de retard com succeïa tan lluny com l’any passat. I també ho saben millor els 3.080 alumnes d’educació especial, les famílies també viuran millor perquè els seus fills i filles tindran un professional d’infermeria en els seus centres.

I, el més important: els canvis que s’estan duent a terme, que alguns d’ells no s’haurien dut, no tingueu cap dubte, sense la presència de Compromís al Consell, són irreversibles i només es podran tocar si són per a millorar-los, com tots els avanços en matèria de transparència, o la Xarxa Llibres, o l’impuls de l’agricultura ecològica, o la introducció de les clàusules socials en les empreses que opten a la contractació pública, o les legislacions anti-lobby, o el nou model de la ràdio y la televisió públiques…

I tot açò, i molt més que no és el moment ni el lloc per exposar, s’ha dut a terme en menys d’un any i mig. I darrere de moltes d’estes polítiques ha estat Iniciativa. Un partit xicotet que ha hagut de sacrificar la seua pròpia estructura orgànica, els seus quadres, per fer front a una responsabilitat històrica: contribuir al canvi social del nostre país i de la nostra gent. Quan fa 9 anys vam fundar este partit potser ni imaginàvem el moment que vivim. Per això hem de consolidar els canvis i treballar per ampliar-los en el futur perquè nosaltres vivim en gran part els somnis dels que ens van precedir. Per això cal somiar molt i molt fort, perquè els nostres somnis seran la realitat del futur.