El benestar és un estat de les persones

Per: Xavier Pons Diez

Professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València

No imagine la funció de la política sense el benestar de les persones com a horitzó. O, potser, sí que la podria imaginar, però eixa imatge em produiria una lamentable impressió… La política, igual que unes altres activitats que la cultura humana ha institucionalitzat (la ciència, l’educació,…), no té raó d’existència si no té com a meta final la millora de la vida de les persones, la vida concreta i quotidiana en què cadascú busca satisfer les seues necessitats en societat.

Quan parlem de benestar, hem de matisar el significat de tres conceptes que mantenen una estreta vinculació, però que al·ludixen a situacions diferenciables en la teoria i en la praxi: qualitat de vida, benestar social i satisfacció de necessitats. A això dedicarem l’espai d’este article.

Qualitat de vida, benestar social i satisfacció de necessitats troben un nexe d’unió en el concepte més genèric de “benestar”. El benestar és tan difícil de definir rigorosament com fàcil és d’intuir en paraules més planes. Benestar és “estar bé” o, d’una manera més senzilla, simplement “ser feliç”. És cert que el pensament social o polític no sol utilitzar el terme “felicitat” en les seues teoritzacions (com si esta no fóra el punt central d’interés de tota acció social o política). Potser, és un terme que no sona excessivament “seriós”. Però és també cert que tots entenem què significa ser feliç i podríem fer una llista dels factors que ho faciliten o dels que ho dificulten. La felicitat, per tant, és el moll de la qüestió. I per tal d’entendre-la un poc més, al·ludirem a eixos tres conceptes que articulen este article.

La qualitat de vida es referix a la percepció que cada persona té sobre les seues condicions de vida i sobre el seu sentit d’autorealització personal. És, per tant, una percepció personal, però sempre sobre les condicions externes de la pròpia vida. La qualitat de vida percebuda indica la relació entre les expectatives particulars de cada persona i les condicions reals de la seua vida. Les condicions de vida que afecten la qualitat d’esta es poden resumir en sis factors: recursos econòmics i materials necessaris per a viure, relacions socioafectives (família, amics,…), accés a la informació i la cultura, gaudi de l’oci, salut de l’organisme i qualitat de l’entorn físic i social. Eixos sis factors són les condicions de vida que facilitaran el sentit d’autorealització personal. Podem pensar cadascun de nosaltres com seria la nostra vida si, per exemple, ens faltaren els recursos materials necessaris per a viure, si estiguérem a soles i no tinguérem família o amics, o si no poguérem gaudir del nostre temps d’oci. Queda clar, doncs, que la felicitat depén, en una part molt important, de com siguen les condicions de vida i que no és una qüestió merament interna o d’actitud mental. I si sabem quins són els factors que afecten la qualitat de vida de les persones, sabrem quins factors han de potenciar-se i facilitar-se socialment i políticament per aconseguir-la.

No obstant això, la qualitat de vida també depén de la percepció personal sobre eixos sis factors. És a dir, els factors bàsics són els mateixos per a totes les persones, però la manera en què cadascú espera gaudir d’eixes condicions de vida és privativa i particular. Això ho vorem en paràgrafs posteriors, quan parlem de la satisfacció de necessitats.

El segon concepte que analitzem és el de benestar social (important l’adjectiu “social”, per diferenciar-lo del concepte més genèric de benestar sense adjectiu). Si la qualitat de vida era una característica de la vida de cada persona, el benestar social és una característica d’un tipus de societat. El concepte de benestar social inclou les idees d’igualtat, solidaritat i justícia distributiva, i es desenvolupa a partir que en la societat existisca: igualtat en l’accés als recursos, redistribució de la riquesa, igualtat real d’oportunitats per a la realització personal i igualtat en les llibertats bàsiques. El benestar social implica que tots els sectors de la població puguen gaudir dels recursos (econòmics, materials, culturals, sanitaris, socials,…) que la societat crea i posseïx, la qual cosa implicarà un sistema de justícia distributiva en què els excedents de riquesa personal passen a mans públiques, per tal de garantir que les classes menys afavorides tinguen accés a eixos recursos.

El benestar social implica també posar en marxa mesures de discriminació positiva, en els casos que siga necessari, per a benefici de persones amb dificultats específiques. Per exemple, que una persona amb dificultats de mobilitat puga aparcar el seu vehicle en la porta de sa casa, és una mesura correctora de la desigualtat. Com es veu, el benestar social inclouria protegir el dret de totes les persones a la qualitat de vida i executar les mesures correctores que siguen necessàries per a garantir l’accés igualitari als recursos de la societat.

I el tercer concepte de què parlarem és el de satisfacció de necessitats. En este context, les necessitats es definixen com el conjunt d’elements econòmics, materials, relacionals, afectius, culturals o de qualsevol tipus, que són pertinents per a un desenvolupament òptim de la vida de les persones en la societat. Dit d’una altra manera, la necessitat al·ludix a les condicions que una persona o grup requerix per assolir els seus objectius en la vida. Podem vore que les necessitats es troben íntimament relacionades amb la qualitat de vida: la satisfacció de les pròpies necessitats materials, afectives, físiques, culturals,… predirà major qualitat de vida en una persona o en un grup.

Una característica del concepte de necessitat és que pot referir-se tant a una persona com a un grup. Així, podem parlar no sols de la satisfacció de necessitats personals, sinó també de les necessitats col·lectives de, per exemple, les persones que viuen en una mateixa comunitat veïnal (un barri, un poble,…). Tant en el terreny de les necessitats personals com en el de les col·lectives, la primera pregunta que s’ha de respondre és qui determina quines són les coses que es requerixen per assolir un desenvolupament òptim de les persones o els grups. Així, es podran diferenciar dos tipus de necessitats: normatives i sentides. Les “necessitats normatives” són establides pel criteri de professionals, polítics o líders d’opinió, que definixen quines són les necessitats que tota persona o col·lectiu hauria de tindre cobertes. D’altra banda, les “necessitats sentides” són les que perceben, realment, les mateixes persones implicades, és a dir, les que senten com a pròpies, les necessitats que tenen segons el seu propi criteri personal o col·lectiu.

La necessitat normativa implica una definició des d’un rol d’expert: “jo sé el que tu necessites”, “jo sé el que a tu et convé”, “jo et conec millor que tu”,… En canvi, la necessitat sentida implica una definició exempta de paternalisme i feta sempre des del criteri de les persones o comunitats implicades. La necessitat sentida, per tant, és la brúixola del benestar quotidià (si és que hi ha algun benestar que no siga “quotidià”). És la forma específica que adopten, per a cada persona o comunitat, els sis factors de qualitat de vida que abans hem mencionat: recursos materials, relacions socioafectives, accés a la informació i la cultura, gaudi de l’oci, salut i qualitat de l’entorn físic i social. Tan cert és que la qualitat de vida s’empobrix sense eixos sis factors, com que la manera de satisfer-los en cada cas concret no hauria de ser imposada des de fora.