Bruixes

Neus Herrero. Partaveu Compromís Paterna

El 25 de Novembre (25N) hem celebrat el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència cap a les Dones. És un dia que pretén la sensibilització de la ciutadania i en el que es denuncia la violència que per desgràcia s’exerceix cap a les dones a tot el món i en el que es reclamen polítiques actives que eradiquen esta xacra social a tots els països.

I per què el 25N? La efemèride va ser iniciada pel moviment feminista llatinoamericà a principis dels 80 per commemorar la data de 1960 en la que foren assassinades a la República Dominicana les germanes Mirabal (Patria, Minerva i María Teresa) a mans de sicaris enviats pel dictador Trujillo al que les germanes s’oposaven. A més, abans de morir assassinades, Minerva i María Teresa, foren empresonades, violades i torturades diverses vegades i, així i tot, continuaren lluitant contra la dictadura de Trujillo fins que les mataren.

La reivindicació del 25N va ser assumida per l’Asamblea General de les Nacions Unides en desembre de 1999 on es va definir la violència cap a les dones com “tot acte de violència basat en la pertinença al sexe/gènere femení que tinga o puga tindre com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces, la coerció o la prohibició arbitrària de la llibertat, tant si es produeix en la vida pública com en la privada”.

Jo no sé vosaltres però veient esta definició, anomenar aquelarre radical de bruixes a un acte polític de dones (perquè l’insult és per ser dones, dones lliures amb poder, no ho oblidem), per a mi és una mostra més de violència masclista. De fet, insultar i perseguir a les dones per bruixes és tan vell com la pròpia història. I ja els antics grecs amb Circe, la primera bruixa, ho constaten.

Que la caça de bruixes va ser una caça de dones és tan evident que sovint es passa per alt, sobretot en els homes, clar. Mona Chollet, al seu llibre ‘Bruixes’ revisa el fenomen històric d’esta horrible persecució especialment al llarg de l’Edat Mitjana, i constata que a les bruixes se les va matar tant per ser suposadament bruixes com per ser dones i que aquell episodi atroç va ser una expressió directa de la misogínia de la societat. En realitat, qualsevol dona que tinguera un comportament més lliure o simplement molestara podia ser titllada de bruixa i perseguida com a tal.

Per sort no estem a l’Edat Mitjana, almenys al nostre Estat, on encara que queda molt per fer, la igualtat entre dones i homes és cada vegada més real. No podem dir el mateix d’altres països. Però per desgràcia algunes coses semblen no canviar mai. I les dones lliures feministes continuem sent bruixes per a alguns. Són els mateixos que neguen la existència de la violència cap a les dones, malgrat la evidència de ser un problema estructural: on la violència es dirigeix cap a les dones amb l’objectiu de mantindre o incrementar la seua subordinació al gènere masculí. O aquells que no negant-la reneguen perillosament anunciant a bombo i plateret que eliminaran el ministeri d’igualtat en quan arriben al govern.

Jo no sé vosaltres però com diu Mónica Oltra, la més bruixa de totes per organitzar l’aquelarre feminista: “Les bruixes no trien ser-ho, els inquisidors sí, i si he de triar entre ser bruixa o inquisidora, ho tinc molt clar. Estic molt orgullosa de ser una bruixa”.