Què vol aquesta gent?

Vicent Àlvarez

Forme part de les generacions que es revoltarem contra el franquisme, la nostra vivència en eixa part de l’experiència està sempre present, eren circumstàncies diferents a les que vivim ara, molt especialment per una raó clara: el feixisme específic que patíem ostentava el poder i el govern en un regim autocràtic. El present, però, és d’una democràcia parlamentària, millorable òbviament, per això, l’ irrupció d’ una opció política amb una ideologia equivalent al franquisme, amb una rellevant representació parlamentària, ens produeix certa perplexitat, i aleshores ens interroguem: com ha estat possible aquest fet? Hi ha una frase que ve al cas del escriptor austríac Stefan Sweig, a la seua obra, de lectura més que recomanable “El món d’ahir”, feia : “ El nostre idealisme col·lectiu, el nostre optimisme condicionat pel progrés ens van portar a ignorar i menysprear el perill”. Doncs, possiblement ens passa quelcom semblant, ara es tractaria de trobar com neutralitzar o actuar davant d’ eixa dreta que pretén encetar una nova croada.

En ocasions resulta operatiu veure que és allò que no cal fer, al cas que ens ocupa jo encetaria per tal punt. L’ història ens mostra prou exemples que amb el temps són qualificats com errors del passat. La historiografia europea aporta dades sobre com va medrar la versió nazi, constatant com es infravalorà el perill per part dels governs democràtics alemanys d’aleshores; tanmateix, cal afegir com la rivalitat i els enfrontament entre social demòcrates i comunistes, tant els radicals com els més moderats, va minar la democràcia. Si mirem el que va ocórrer durant aquella II República Espanyola trobem un paral·lelisme en els dos sentits apuntats.

Passant a la nostra experiència més propera, durant la transició al País Valencià va haver un tipus de lluita contra la nostra versió casolana del feixisme, era la representada pel “braverisme” radical. Doncs, davant de les seues provocacions nosaltres, els antifeixistes del moment, reaccionarem, calia a cada acció respondre de seguida, això sí, sense violència, i precisament això el que aquella gent volia que eixirem al carrer .Crec que errarem, no férem una anàlisi de la qüestió, i ens deixaren portar per les emocions més immediates, i la gran majoria de la nostra societat no ens entengué.

El feixisme i les seues versions actuals, que de moment actuen dins del sistema democràtic, ocultant la seua deriva totalitària, dirigeixen els seus missatges a generar emocions, sentiments, conformant una ideologia molt simplista, però que arriba a capes populars: patriotisme espanyol, regeneracionisme, odis, religió, jerarquia, masclisme… En ocasions en veure tot això en ve a la memòria allò de “viva las cadenas”. L’ immediata resposta al carrer, per part de la gent d’esquerra en protesta per accions dels fatxes, en més d’un cas la trobe de dubtosa eficàcia, es queda en expressar sentiments, en un desfogament, però les formes tenen rellevància.

Considere necessàri encetar una mena d’estudis, reflexions, i debats sobre com neutralitzar la contaminació d’idees que projecta aquest neofranquisme, o siga com desmuntar la seua ideologia, amb arguments. Igualment, en altre nivell, cal establir límits legals, com afirmava el filòsof Josep Ramoneda quan manifestava : “Per tant, la principal tasca es posar límits a tot allò que tinga la pretensió de limitar la llibertat dels demés”.