La via valenciana

Per Sergi Campillo, regidor de Govern Interior i Devesa Albufera de l’Ajuntament de València

Les eleccions a Andalusia han representat un fort esdeveniment polític que mereix reflexions.

Després de ja algunes setmanes des de les eleccions andaluses toca fer una reflexió assossegada sobre el que va passar. És evident que la irrupció de l’extrema dreta en forma d’un partit que fins llavors era (políticament) molt minoritari a la nostra societat ens ha colpejat a tots i a totes. Espanya semblava una excepció en el context europeu. Cert és que algunes enquestes apuntaven a la seua irrupció però cap d’elles va vaticinar una entrada així. Pensàvem que la nostra democràcia era immune a este tipus de propostes polítiques perquè el Partit Popular aglutinava tota la dreta i l’extrema dreta. Sempre s’ha dit i ho compartisc, que una de les principals virtuts de tindre un partit tan marcadament de dretes a l’Estat com el Partit Popular era precisament que tenia al seu si des de la dreta fins a l’extrema dreta. I per això al nostre País l’extrema dreta no havia tingut cap possibilitat de muntar un partit propi, ja el tenien: el PP. Però allà hi eren minoritaris enfront d’altres ànimes del partit, com la liberal o la democràcia cristiana.

Vivim temps molt canviants a la política, i els grans consensos històrics han botat pels aires. Europa viu temps convulsos, com altres indrets del globus com els Estats Units, la sensació de desprotecció per part de grans capes populars està fent que partits i candidats d’extrema dreta estiguen pujant. El seu discurs és fàcil: els nostres primer. La ultraliberalització i globalització econòmica salvatge ha afectat l’estat del benestar i la sensació de seguretat per part de les societats benestants. Els primers culpables, per descomptat, les persones migrants. Però també les dones, el col·lectiu LGTBI, les minories ètniques… No és este exactament el cas del nostre país, on el nou partit d’extrema dreta, Vox, rep vots d’antics votants del Partit Popular, segurament molt mediatitzats pel conflicte territorial a Espanya, encara que no és l’únic factor que explica este fenomen. Com he llegit a algun periodista, Vox en realitat és una escissió del PP.

En esta situació complexa trobem el govern central del Partit Socialista que encara no sap ben bé com reaccionar davant esta situació. És evident que hi ha alguns barons (perquè són homes) que aposten per mà dura contra l’independentisme català, en una sort de front PSOE-PP-C’s, centrant-se encara més en el tema territorial i per tant, entrant en el joc del PP i C’s, l’estratègia dels quals passa contínuament per l’enfrontament a costa de l’enfrontament territorial continu. La gent votarà l’original i no la còpia. Quan l’esquerra parla més de temes territorials i identitaris que de temes socials, de com resoldre els problemes vitals de les persones, les dretes sempre guanyen.

Enfront d’estos titubejants passos per part del govern i el partit socialista, els valencians i valencianes mostrem el camí. El millor antídot contra l’auge de l’extrema dreta és precisament les polítiques que el govern del Botànic i d’altres ajuntaments com el del Cap i Casal estem fent. Polítiques per rescatar persones. Polítiques que han permés augmentar més d’un 75% les persones que s’han beneficiat de les ajudes a la dependència, en passar de poc més de 40.000 a més de 75.000; eliminar el copagament farmacèutic per a pensionistes, persones aturades, menors d’edat i famílies monoparentals; i el copagament en residències de persones majors i de persones amb diversitat funcional. Polítiques que han permés que qualsevol xiquet o xiqueta de l’escola pública no haja de pagar els llibres cada any evitant un estrés enorme per a les famílies a l’inici de curs, amb més de 300.000 alumnes beneficiats. Que han permés que en este curs acadèmic l’educació pública valenciana tinga més professors i professores que mai en la història, permetent una baixada de ràtios molt important en les aules. Que han permés la posada en marxa de la Renda Valenciana d’Inclusió que assegura un mínim vital decent a tot el món; polítiques que han fet de la decència i la transparència un vaixell insígnia de la Generalitat, a diferència de temps anteriors. Que han protegit l’horta i la nostra costa, tan maltractades per l’especulació urbanística els últims anys. Que ha posat la nostra llengua en el lloc on li pertocava, prestigiada, parlada a les institucions. Queda molt per fer però hem fet molt. I cal dir-ho ben alt.

Des d’Iniciativa i Compromís hem de reivindicar alt i clar la via valenciana per a mantindre l’esperança del canvi. Al nostre País, després de dues dècades de govern d’una dreta que ens va dur a l’hecatombe social, política i moral, on tot el que tocava ho podria, la il·lusió ha tornat tant a la Generalitat com als ajuntaments en forma de governs decents i sobretot, infinitament més eficients i preocupats per les persones. Des d’Iniciativa ho hem de tindre clar: el nostre País són les persones. La nostra pàtria és el benestar de les persones. Per això, la via valenciana ha d’incidir en el reforçament de l’Estat del Benestar valencià com a pilar i com a vacuna enfront de l’extremisme de dretes. I esta és la via que el govern socialista de Sánchez hauria d’aplicar sense demora.
Així que no perdem el somriure, estem traient al nostre País del pou on el va clavar la dreta i el canvi que iniciàrem el 2015 és imparable. La via valenciana és la solució.

paulasimo

Add comment

css.php