Guanyar el País… en companyia

Per: Carles Esteve Aparicio

Llicenciat en Farmàcia

No sé vosaltres, però jo encara em trobe sumit en eixa sensació, com quan estrenes roba o unes sabates. Sí, és cert que ja fa tres anys que vàrem debutar en el Govern de la Generalitat (i en molts altres) i que m’hauria d’haver acostumat, però no puc. M’il·lusione com un xiquet només de pensar en les possibilitats que tenim davant, la quantitat de canvis, uns grans i altres quasi imperceptibles, però que sumen per millorar la vida de la gent… de les persones. M’encanta el hastag #rescatempersones.

El pacte contra la violència masclista, la renda valenciana d’inclusió, els avanços en govern obert i participació, xarxallibres, la llei de l’horta… Bé, ja sabeu, i tampoc es tracta de fer ací un recull exhaustiu de polítiques transformadores que ja han començat a canviar el nostre país.

I a més, tota aquesta feina s’està desenvolupant en unes condicions que podríem dir… bé, ho deixarem en complexes. El cas del Govern del Botànic s’estudiarà d’ací a uns anys en les facultats de polítiques com a excepció confirmadora de la regla. Ser la minoria de la coalició, dins d’un govern de coalició en el que som minoria, a més de ser difícil de llegir és una realitat que no feia presagiar l’èxit que hem assolit.

Sou moltes les persones que heu fet possible tot açò, tant des de dins com des de fora dels governs. Miquel, Aitana, Alberto, Helena, Alfons, Mònica, Emili, Mireia, Sergi… però també la resta de la militància anònima que ha estat treballant i donant suport darrere de cartells, en les cafeteries i carrers, en cada espai quotidià defensant que és possible fer les coses pensant primer en les persones. Com a ciutadà, gràcies. Com a membre d’Iniciativa, enhorabona. Com a activista en moviments socials, continuem treballant…

Fa poc més de dos anys que em vaig afiliar a Iniciativa i la majoria de les que llegiu açò ho fareu des d’una experiència molt més ampla en el partit. Potser tot el que dic no té espai o no aporta cap novetat útil, o potser sí, suposa ampliar la visió i buscar altres esquemes des dels que interpretar la nostra acció i les possibilitats que tenim per al futur. Ja m’ho direu quan ens trobem en qualsevol lloc, que un també està ací per a aprendre.

En moltes, moltíssimes reunions, hem escoltat (i dit) que el nostre objectiu és fer a Mònica Oltra presidenta de la Generalitat. Doncs jo no ho compartisc, però no vos enfadeu encara, continueu llegint i mirem si arribem a un punt comú.

Em vaig afiliar amb molta por. Penseu que l’espai dels partits polítics està prou mal vist des de fa temps, i especialment en l’encara feble teixit format per la ciutadania organitzada. A més, he hagut d’escoltar moltes vegades que són els partits els qui tenen l’exclusiva de fer política. Afortunadament, encara hi ha marge més enllà per a fer-ho des d’altres posicions. Vaig haver de debatre amb mi mateix durant molt de temps abans de fer el pas d’afiliar-me i ho vaig fer buscant la intersecció entre el partit i els moviments socials. Difícil tasca, però segurament irrenunciable.

Ara que tinc una foto més clara d’Iniciativa per dins i que he pogut contrastar els tres anys de governs, pense que el camí pel qual anem és bo, especialment en una conjuntura política de feblesa de l’esquerra en tota Europa i on el neoliberalisme més indecent es prepara per a recuperar posicions. Però hi ha massa risc en les vores del camí per a pensar que les estratègies de hui serviran per a demà. Gestionem un sistema que no és el nostre. Malauradament, com digué un polític il·lustre, ara en hores baixes “que no s’enganye ningú, guanyar les eleccions no suposa accedir al poder”. Això és una altra cosa.

I així arribe al que pense que hauria de ser el nostre horitzó de llarg termini… Recuperar el país, recuperar la societat. Per això dic que fer a Mònica presidenta no pot ser un objectiu. Serà, i d’açò no tinc el més mínim dubte, una de les eines més potents per a apropar-nos al nostre objectiu, però ni tan sols això ens podrà garantir l’èxit.

No podrem fer-ho soles, i està bé que siga així. Està bé que necessitem la contaminació, en positiu, d’altres que comparteixen la idea de transformar el seu entorn. Hem d’obrir les portes, bastir ponts i assumir el risc de fer el camí amb altres. Desmuntar un “conte” que tan assumit està en l’inconscient social requerirà totes les mans que puguem sumar.

Assumim el repte?