SOBRE LA NOSTRA DÉCADA PERDUDA I LES RAONS PER LES QUALS ENS CAL REFORMAR EN PROFUNDITAT LA GENERALITAT VALENCIANA

Andrés Boix Palop

Professor de Dret administratiu a la Universitat de València

Autor del llibre Una nova planta per als valencians editat recentment per la Fundació Nexe, on es desenvolupen algunes d’aquestes idees, essencialment les que tenen a veure amb com es podria construir un nou model de gestió administrativa i de polítiques públiques per al País Valencià dins el marc de la Constitució de 1978

Quan parlem de la crisi econòmica 2008-2018, de la seua profunditat i, sobretot, de les importants conseqüències en termes de crisi institucional i de legitimitat de les institucions europees, espanyoles i valencianes, tenim tendència a oblidar que aquesta situació de conjuntura el que ha fet essencialment, per al que ha servit, ha sigut per posar en evidència problemes de fons que venien de molt abans. Així que, de la mateixa manera que el problema econòmic que aquesta crisi ha deixat palès no s’ha generat precisament durant aquests últims anys, tampoc el problema de disseny que ha portat a la Generalitat valenciana a una fallida general i multiorgànica té a veure, al capdavall, amb decisions preses recentment sinó, senzillament i simple, amb el propi model autonòmic que hem dissenyat des de 1977 -procés preautonòmic- i 1982 -aprovació del primer estatut d’autonomia-.

Un model d’autogovern de tipus administratiu desacompasat i ineficaç

Encara que hi haja un element de simplificació en l’afirmació, es pot dir, si es vol fer un resum que siga clar i ras, que els valencians, de la recuperació d’un (cert) autogovern ençà hem optat, sistemàticament, i durant tres dècades, per un model d’autonomia política limitat, sucursalista, molt poc original i gens ambiciós que s’ha conformat amb un exercici -ampli- de poders delegats de gestió propis d’una estructura de desconcentració executiva de la gestió administrativa però que no ha sabut aprofitar, treballar o crear àmbits d’efectiu exercici propi del poder. El vessant més polític de l’autogovern ha quedat, així, reduït a la part dels ornats, a la pompa i a la cerimònia –i també a eixa temptadora possibilitat de tindre un generós aparell polític de personal de confiança al servei dels responsables- de l’exercici del poder més que a les possibilitats reals de prendre decisions amb contingut polític. Els governants valencians, tant en la primera dècada i mitja d’autogovern a càrrec del PSPV-PSOE (1983-1995), com en les dos dècades de control del Consell per part del PPCV (1995-2005), han capitanejat el desplegament d’un model d’administració autonòmica que, en essència, s’ha encarregat d’executar i posar en pràctica polítiques decidides a Madrid. Encara que amb palaus i cotxes oficials de certa suntuositat, la realitat de l’exercici d’eixe poder ha estat més a prop del que podríem identificar com «governadors civils amb ínfules» que de governants amb una agenda pròpia d’una mínima significació.

La mateixa estructura de la Generalitat exemplifica a la perfecció aquest model. Tenim una Administració pròpia que replica, a tots els nivells, tots i cadascun dels defectes de l’Administració estatal espanyola, com a conseqüència d’haver-li calcat el model de dalt a baix. No és llavors gens estrany que el resultat siga una estructura més pròpia d’Administracions perifèriques que executen desconcentradament decisions preses per altres ens que estructures de govern aptes i adequades per desenvolupar polítiques pròpies.

El problema, però, no és només institucional o de disseny sinó d’ambició i actitud: l’orientació de les iniciatives legislatives de les Corts, sempre de curta volada, n’és un altre exemple ben significatiu. Comptades són les lleis valencianes que han tingut capacitat d’innovació, que s’han apartat mínimamente del model estatal prèviament conformat. Ans al contrari, la norma ha sigut, de nou, la tendència al calc o, com a molt i en el millor dels casos, a desenvolupar orientacions legislatives prèviament decidides per l’Estat. Només en casos comptats, com ara per exemple l’urbanisme, les normes valencianes han gosat de vegades allunyar-se del marc conceptual estatal previ –més enllà que ho hagen fet amb encert o desencert, s’ha de significar aquesta excepcionalitat-.

Tenim en definitiva una Administració valenciana estructurada, organitzada i també dimensionada a partir d’un model que ni es correspon amb les necessitats de l’autogovern ni, com és evident, resulta adequada per al tipus de gestió administrativa que ens cal al segle XXI. És el que passa quan a finals del segle XX has de crear una estructura nova i en comptes de fer-ho prenent riscos i tractant d’innovar o d’analitzar quines són les necessitats socials i econòmiques del present i com donar-los resposta, el que fas és limitar-te a copiar, per no córrer riscos, un model ja consolidat i testat… però que prové del segle XIX!

El cas és que, més enllà de l’avaluació tècnica que es puga fer al respecte o de l’opinió que cadascú hi puga tindre, sobre el que no pot haver-hi dubtes és sobre el fet que aquesta estructura ha demostrat, amb la crisi, que senzillament no serveix. L’artefacte jurídic que és la Generalitat valenciana, i que suposadament hauria de servir per garantir millors condicions de vida als valencians, és inútil en la seua forma actual. Són nombroses les evidències que, a hores d’ara, no té capacitat per fer aquesta tasca de forma eficaç. Si la Generalitat valenciana desapareguera demà mateix, més enllà del trastorn puntual de fer els ajustos de gestió pertinents i els canvis d’adscripció del personal al seu servei, no és probable que hi haguera grans canvis respecte de com vivim els valencians. Tampoc no sembla probable que patirem pèrdues excessives de qualitat assistencial o respecte de serveis bàsics. És, de fet, el que ha passat, per exemple, amb el tancament de la televisió pública valenciana. Donada la incapacitat de RTVV per oferir un servei útil als ciutadans, la seua desaparició ha provocat que pràcticament no ningú trobe res a mancar. De manera molt semblant, però més general, ens hem de plantejar seriosament i directa, a la vista de l’actual –i greu- context de crisi econòmica, si la Generalitat hauria de seguir el mateix camí… i, cas que així ho féra, si la intrascendència del canvi seria també tan evident. Les respostes que podem imaginar-nos tots comencen a resultar inquietants i fan palesa la evidència que així no es pot continuar. O també, i potser millor dit, que per continuar així, millor no fer-ho.

Una Generalitat valenciana que siga només una «administració gestora» ens basta o ens caldria un altre model ben diferent?

El model de Generalitat com a «bona i lleial» gestora de les polítiques decidides al govern central no serveix, com ja hem comprovat en les nostres carns –i en les nostres escoles i hospitals, o en el nostres minvats serveis socials- per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Al menys, no serveix tal i com s’ha fet fins ara. No serveix, per una banda, perquè si s’apliquen i desenvolupen directives estatals amb les mancances en matèria d’originalitat i ambició que hem demostrat els valencians des de 1983 el model no aporta, a l’hora de la veritat, res millor que el que ens portaria un bon sistema d’administració pública desconcentrada. No serveix, a més, perquè des del moment en què tot queda vinculat a un model de finançament sobre el qual els representants dels valencians no hi tenen res a dir, la capacitat efectiva de prendre decisions de fons sobre model econòmic, redistribució o millora dels nostres serveis públics a canvi de, per exemple, pujades d’impostos, queda materialment fora de l’abast de les nostres institucions. A més, en situacions més ajustades, fins i tot l’activitat ordinària i de gestió acaba malmesa i totalment predeterminada per la manera en què arriben –i amb quines condicions- els diners des del govern central. Totes aquestes conseqüències del model de finançament han estat moltes vegades assenyalades i ja no cal explicar-les. Malgrat que sembla que al País Valencià encara ningú ha plantejat una alternativa seriosa que no depenga de “convèncer” al govern central o d’aconseguir “comprensió” per part de l’Estat. Caldria tindre clar que eixe nou marc de finançament s’ha de guanyar des de Castelló, València i Alacant en comptes d’aspirar a que ens l’atorguen. I que per molt marcades que estiguen les cartes, la partida s’ha de jugar sense pensar que més tard o més d’hora hi haurà algú, a l’altra banda de la taula, que mostrarà certa pietat vers els valencians. La mentalitat sucursalista també s’ha aplicat a la reclamació d’un finançament mínimament just.

Amb aquestes condicions de base, senzillament, és molt dubtós que una administració autonòmica pròpia servisca de res de profit. De fet, el gran valor de l’actual crisi econòmica és que ho ha deixat ben palès. Si el model de Generalitat és aquest, ço és, si ens conformem amb els diners, les orientacions i desplegament institucional i polític dels passats 30 anys, és veritat que val més tancar la paradeta, plegar i tornar a Madrid aquesta cosa ben minsa que ens hem convençut entre tots d’anomenar «autogovern». Així, com a mínim, ens estalviaríem cotxes oficials, banderetes de servei i part de la «mini casta extractiva» ben nostrada que inevitablement hi ha aparegut. Potser siga veritat que només amb això ja faria el pes tornar les claus del Palau de la Generalitat al Ministre d’Hisenda del Regne d’Espanya.

Únicament amb un altre model, radicalment diferent, té sentit fer un esforç per conservar una Generalitat pròpia, ja siga dins el marc constitucional de 1978, ja siga en un altre context encara més ambiciós. En tot cas, la decisió correspon al poble valencià i si no la prenem col·lectivament, molt probablement, serà la mateixa dinàmica política i econòmica la que acabarà triant al nostre lloc quin model, cada vegada més jibaritzat, d’autogovern ens forneix el futur. Aquesta situació de crisi, de fallida institucional a tots els nivells, la constatació de tindre una administració pròpia lligada de mans i peus i convertida en un artefacte amb una capacitat d’influència sobre la realitat si més no limitada, n’és la millor prova.

Propostes per una refundació de la Generalitat

L’autogovern només serveix si es pot exercir, però, a la vegada, només exercint-lo seriosament ens pot servir de res. Aquesta equació s’aplica a tots els nivells i a tots els àmbits. Passa, per exemple, amb el finançament: només amb diners que controles i sobre els quals tens capacitat de decisió pots fer autogovern de veritat, però sense una decidida voluntat de controlar eixos diners i donant passes en eixa direcció sembla utòpic aconseguir un millor finançament. Ha arribat potser l’hora que els valencians siguen preguntats a una consulta –aprofitem que l’estat no ha impugnat les consultes que la Generalitat ha fet per coses com el model lingüístic de les escoles!- quin model de finançament volem per pagar els serveis públics… i que les institucions valencianes comencen a actuar en eixe mateix sentint controlant millor la recaptació i ingressos tributaris del territori valencià.

Per aquesta mateixa raó, i aplicant la lògica que ens diu que els canvis s’han d’aconseguir aplicant-los i treballant-los des de baix i a partir de les possibilitats d’actuació que efectivament disposem, i pel que fa a la acció de l’Administració valenciana i la seua reforma, ens cal un procés que combine a la vegada un canvi institucional –ben profund- i una generosa incorporació democràtica de la ciutadania a la presa de decisions sobre els afers públics. Començant, com és evident, pels més importants, que són els referits a les decisions polítiques més bàsiques: com guanyar-nos honradament la vida, col·lectivament, per viure el millor possible, amb igualtat d’oportunitats i protegint els ciutadans front riscos i necessitats, tractant de garantir a tots, i especialment als menys afortuntats per raons que no poden controlar, totes les oportunitats de futur que siguen possibles. Per poder tindre una capacitat efectiva de decisió sobre aquestes qüestions, com és evident, ens caldria un model de Generalitat radicalment diferent de la que tenim ara, pel que fa a competències, finançament, estructura, capacitat i, tot plegat, ambició.

Com que el context jurídic i econòmic, però, no és controlat per nosaltres, sinó que juguem amb unes determinades cartes i no d’altres, aquest procés de recuperació s’ha de fer passa a passa, a poc a poc, jugant bé amb el que tenim. Ço és, d’una manera radicalment contrària al que ha estat fins ara el cas. Perquè la Generalitat dels valencians tinga sentit, perquè la millor opció no siga tancar-la, ha de ser molt més eficient i útil que altres Administracions, donat que ha de compensar les mancances de partida -de finançament ordinari, deute acumulat (també en termes d’imatge), tradicions organitzatives, recursos materials i personals potser no òptims i acostumats a un altre model…-. L’únic avantatge amb el qual comptem és, de fet, força inquietant: la constatació que probablement només queda l’alternativa de fer-ho molt bé perquè en cas contrari la tendència serà a la desaparició directa de la institució tal i com l’entenem per quedar substituïda per uns «encarregats» ben alliçonats des de la capital del Regne que, això sí, resultan útils per desviar el cabreig ciutadà amb una instància de proximitat de manera que no aplegue ni emprenye els veritables responsables. Això sí, la situació, per ser simplement a vida o mort, permet, com a mínim, jugar a l’ofensiva sense massa riscos i, a més, obliga a tractar de traure avantatges d’aquestes febleses estructurals.

Comptat i debatut, i amb les necessàries simplificacions per un text com aquest, que se vol més pamflet que full de ruta detallat (ja n’hi haurà, d’aquests), una administració valenciana de futur:

1. Ha de ser austera fins a l’extrem de semblar «cutre» i, a més… ha d’estar orgullosa de ser-ho! Ens cal una administració totalment redimensionada en el que fa, que s’encarregue de moltes coses que fins ara no s’ha atrevit a fer, com intervindre per modificar un model productiu lesiu i injust que, a més, és suïcida; o tractar de crear un nou sistema educatiu amb l’ambició de competir amb els millors d’Europa; i que, a la vegada, descarregue tasques de gestió en uns ens locals que han de ser molt més potents del que acostumem a conèixer. És a dir, una Administració que pense, dissenye, incentive, organitze, controle… però que no execute quasi res. I que deixe que eixa execució es faça a escala local. Una administració d’aquestes característiques és molt més ambiciosa en el fons, però més petita i menys «lluïdora» en termes de gestió política diària. Disposa de menys recursos i de molta menys pompa i boato. Hi treballen menys persones i hi ha, aleshores, menys possibilitats de tindre molts posicions de caps de servei o directors generals que cobrir. Ja se sap que això pot resultar dolorós per alguns, però és molt millor en termes generals per a tots.

A més, les nostres noves institucions haurien de ser també «cutres», i estar orgulloses de ser-ho, en les formes i maneres d’actuar. Sense dietes cares, ni cotxes oficials en gran quantitat i de luxe saudí, sense capacitat per pagar encàrrecs milionaris per coses que es poden fer a grups d’estudi de les nostres universitats o pels funcionaris de la casa. Una administració que ha de pagar més en matèria grisa i en viatges per aprendre com fan les coses bé, sector per sector, a la resta d’Europa, que en festes i celebracions o grans esdeveniments. L’avantatge que tenim al respecte, de nou, és que a partir de juny del 2015 no hi haurà diners per festes, de manera que potser siga possible arribar a aquesta convicció, si no per elecció, sí per pura necessitat.

Simbòlicament, per posar-ne només un exemple, una nova administració valenciana hauria de ser capaç de celebrar el 9 d’octubre a qualsevol poble o ciutat del país –perquè la festa és de tots i no només de la ciutat de València-, amb la participació dels ciutadans en actes de tipus festiu i cultural–i no amb recepcions amb autoritats o preocessons cíviques que no interessen ningú- i menjant entrepans, cacaus i tramussos al carrer –i no còctels amb cambrers i guants blancs preparats per cuiners molt estrelats i destinats a gent selecta-. Hom assenyalarà , de ben segur, el fet «cutre» de fer les coses així. Però s’hauria de estar orgullós de fer-les així, amb una «imatge de marca» molt més ciutadana.

2. Ens cal que, a més, siga original, àgil i innovadora. Com que la situació està tan malament, i no hi ha –i tampoc n’hi haurà- diners per fer les coses que teòricament ha de fer la Generalitat valenciana a la manera tradicional, hem d’inventar i proposar maneres de fer-les que, encara que siga amb errades i rectificacions, ens permeten buscar noves formes d’acció per estalviar en tota la despesa no essencial per la via de canviar prioritats, procediments, formes de fer i probablement, fins i tot, la mateixa posició de l’Administració pública a la nostra societat. Potser tenim una Administració, per exemple, que fa massa coses en àmbits socials i econòmics on, senzillament, no hauria d’intervindre. I els diners que hi gastem millor estalviar-los per coses absolutament essencials o més productives. Hem de retirar els poders públics de la vida cultural, associativa o de les activitats econòmiques ordinàries i centrar l’acció pública en la garantia de la igualtat i les garanties a la llibertat d’oportunitats o en les accions de promoció, incentivació i millora estuctural i a llarg termini.

Per significar amb un exemple concret el que es vol dir: per molts menys diners del que costen palaus de les arts, òperes i orquestres associades, qüestions totes elles pròpies del mercat del luxe cultural, el govern valencià pot potenciar tota la xarxa d’escoles de música i bandes que vertebren el país ensenyant a tocar als xiquets. Són accions menys lluïdores, de nou, però molt més importants en el fos, per formatives i per llurs potencialitats de futur. Resulta molt més adient en tant que funció pública aquesta orientació que posar diners –malbaratar-los, més bé- a la cúspide de la piràmide tròfica del món de les arts.

3. Ha de sentir-se exigida en centrar les prioritats estratègiques en el benestar dels ciutadans. L’administració valenciana del futur ha de tindre una visió estratègica a mitjà i llarg termini que ha de ser encertada perquè si no ho encerta, simplement, acabarà condemnada a desaparèixer. La nostra estructura institucional i l govern que hi és al capdavant ha de ser conscient de quin model productiu tenim, d’on ens ha portat fins ara i d’on ens portarà inexorablement al futur. Ha de ser conscient que les possibilitats del turisme, dels serveis lligats a l’esbarjo i de la construcció que s’hi associen, com és evident, hi són encara hui i també hi seran al futur. Però també ha de ser conscient dels costos d’optar, com fins ara, per aquesta via, la via fàcil. De com aquest model econòmic drena altres recursos de la resta de sectors de l’activitat econòmica. De com potenciar-la genera unes dinàmiques -població poc alfabetitzada, immigració poc formada a la qual no cal integrar massa més enllà de servir de mà d’obra barata, negocis orientats a proveir aquestes necessitats…- que exclouen d’altres. Ha d’estar assabentada que, a més, el model deixa destrosses socials brutals i molt poc recuperables a cada crisi… que obliguen a forçar més i més la màquina per buscar un nou cicle expansiu associat a aquestes activitats que puga absorbir les particulars necesisitats d’una població d’eixes característiques i d’uns negocis organitzats al voltant del mercat immobiliari.

De manera que cada vegada s’ha d’anar més lluny, urbanitzar més, permetre més colonització i usos de l’espaci públic més valuós que tenim. És la cançoneta de sempre, però més carregada de bombo, llei urbanística rere llei urbanística, perquè la fera del ciment ho demana i tenim bona part de la població que, senzillament, no pot viure si el «totxo» no va bé. Un govern valencià no suïcida hauria de ser conscient de com de bàsic, d’essencial, és trencar aquesta dinàmica i, ans al contrari, posar entrebancs i taxar aquestes activitats -que van de la mà de tantes externalitats negatives- com a via per traure recursos, d’una banda i, d’altra, dirigir l’economia i la inversió vers altres sectors.

Altres sectors als quals els cal que eixos recursos acaben destinats, sobretot, i compulsivament, a educació. El que millor expressa què ha sigut el nostre autogovern és haver aconseguit a principis de segle XXI una de les taxes de fracàs escolar més altes d’Europa i pràcticament la més gran d’Espanya pel que fa a proporció de gent que no aconseguix acabar els estudis secundaris. La primera i gran aposta estratègica de la Generalitat ha de ser canviar radicalment el model educatiu, amb un projecte ambiciós d’escola pública i de qualitat que elimine les dinàmiques segregadores pròpies del tercer món que han guiat la política educativa des de la recuperació de l’autogovern perquè aquesta era la directiva que venia des del govern central però ací amplificada per la manca de recursos per fer inversions inicials per crear una bona xarxa pública d’escoles equivalent a la de la resta d’Europa. Una bona manera de saber com és un país, una societat, una ciutat… i com serà també el seu futur, és anar a comprovar en quines condicions i amb quins mitjans treballen les escoles dels barris més complicats, on estudien i es formen els fills de les persones que estan en pitjor condició socioeconòmica. Per exemple, les escoles dels barris amb les més altes taxes d’immigració. Als pobles i ciutats valencianes fer aquesta anàlisi, més enllà de la tristor que genera, fa feredat quan s’analitza el tipus de futur i el model de societat al qual ens aboca aquesta segregació impresentable que ha anat a més any rere any des de la recuperació de l’autogovern. Cal aturar immediatament aquesta deriva i revertir el rumb ràpidament.

L’avantatge que tenim és que, en el fons, aquesta política no costaria tants diners com se sol dir… una vegada eliminats els concerts educatius i feta la inversió inicial. Basta pensar que un país com Alemanya, sense pràcticament concerts educatius i amb molt poca educació privada, té una despesa per càpita en educació i en relació a PIB menor que els valencians, però amb resultats molt millors perquè ho fan d’una manera molt més eficaç i pròpia del primer món: sense deixar en mans d’elits socials i econòmiques les decisions sobre qui rebrà una educació bona i els recursos públics que s’hi associen. Una visita a les escoles de Kreutzberg, a Berlín, comparant-les amb les del barri de la Virgen del Carmen d’Alacant o les del barri de Barona a València n’és la millor prova.

4. S’estila a Europa una Administració descentralitzada en ens locals encarregats de l’execució de les polítiques públiques i amb controls i participació democràtica de proximitat. De nou tenim el relatiu avantatge de poder fer un canvi profund que té a veure més amb la necessitat d’una transformació radical i profundíssima de les nostres Administracions, ço és, amb un canvi de mentalitat, que amb posar diners. I, a més, el segon avantatge que només ens cal copiar una mica el que fan a tots els països avançats de l’Europa civilitzada per poder aportar moltes millores. I és que una administració «cutre» d’eixes que comentàvem al principi no s’ha de preocupar de tindre edificis centralitzats de luxe amb ordinadors últim model per gestionar subvencions agràries, per posar un exemple. Si les coses es fan bé, i respectant les normes europees, no és gens problemàtic, ans al contrari, que aquestes coses es gestionen als municipis i per tècnics locals, o de mancomunitats o d’altres agrupacions que hi treballen, en cases de la vila no massa grans ni massa luxoses. De la mateixa manera que, per defecte, l’execució de totes les polítiques públiques hauria de fer-se a escala local, incentivant dinàmiques col·laboratives, innovatives i de competència entre els diversos actors locals. Els controls des de la Generalitat i des de la base local i participativa –des de dalt i des de baix- evitarien les disfuncions molt millor que l’actual sistema concentrat en la Generalitat i, a més, generarien dinàmiques d’innovació i experimentació molt interessants, que també facilitarien que els ciutadans hi participaren, proposaren, s’aproparen a les decisions i al seu control o, simplement, hi aportaren idees i empentaren per la posada en pràctica de polítiques o millores.
5. Ha de treballar per incorporar canvis organitzatius i de cultura administrativa i política. En relació amb aquesta major participació ciutadana, ens cal també una revolució valenta, ferma i progressista en la nostra cultura d’organització administrativa interna -procedimental, en matèria de contractació, pel que fa a la selecció de personal i al seu estatut jurídic…- i, sobretot, vincular-la a nous models, des de baix, de participació i control ciutadans. La qual cosa és retroalimentada pel fet de prendre més decisions –i executar pràcticament tot- a escala local i per la necessitat de tindre una major participació ciutadana per dotar de «cos cívic» una estructura com la Generalitat valenciana, que ha sigut i és un artefacte burocràtic políticament buit de contingut i, per aquesta raó, destinat a morir com a ens d’autogovern mentres no incorpore, de veritat, un poble i una societat al darrere que se’l creguen com realitat jurídica i institucional útil per poder servir-nos i millorar les nostres vides.

Al remat, el panorama no permet ser massa optimista. No portem una «dècada perduda» sinó tot un procés de recuperació de l’autogovern, que ha durat més de trenta anys, que ha estat inútil per crear estructures que puguen servir per afrontar un futur que tenim ja al davant i per al qual no som preparats, com aquesta crisi ens ha deixat clar de manera brutal. Això sí, a hores d’ara resulta complicat no haver detectat, com a mínim, una part dels més greus problemes en termes d’equitat i possibilitats de desenvolupament vital que tenim al davant i que posaran en risc les bases del pacte social que fonamenta la nostra convivència democràtica si no hi posem remei.

La Generalitat valenciana, o bé serveix per ajudar els ciutadans en aquesta tasca absolutament essencial, o bé simplement no serveix de res i podem prescindir-ne, deixant que des de fora –i des de lluny, ja siga a Madrid, a Bruxel·les o a Berlín- ens organitzen la vida i es prenguen totes les decisions que tenen a veure amb aquestes qüestions. A partir de juny de 2015 caldrà, doncs, posar-se les piles. I posar-se les de veritat. Perquè, si no ho fem, o al menys sí no ho intentem, haurem d’assumir que tindrem, és clar, administracions teòricament pròpies amb senyors o senyores que es diran “president” i molts assessors i boato, però poca cosa més. Ni autogovern ni, sobretot, capacitat per millorar el pacte social i la igualtat d’oportunitats a casa nostra a partir de la constatació de quines són les nostres necessitats feta pels ciutadans del País Valencià.