Dones rurals: garantia de futur

Ángeles García Mata. Cap del servei de promoció de la dona en l’àmbit rural. Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica.

Carmina, 47 anys, enginyera agrònoma, mare de dos fills, viu en un xicotet llogaret: administra el consell regulador d’una denominació d’origen vitícola. Des d’ella impulsa activitats i iniciatives que potencien l’economia de la comarca i incideixen en el nivell de vida de moltes persones.

Carmen, 45 anys, llicenciada en econòmiques, mare de dos fills, viu en un poble de xicotetes dimensions. És la cap d’administració d’una cooperativa vitícola que agrupa a més de 3000  viticultors amb més de 10.000.000 hectàrees de cultiu en producció.

Mª Angeles, 58 anys, llicenciada en biologia, doctora en enologia. Viu en un altre dels xicotets llogarets de la zona. Cultiva les vinyes que va heretar dels pares i ha creat un celler, on elabora els seus caldos ecològics sempre cercant una meta: defensar la personalitat singular del boval, reivindicant la seua autenticitat des d’un cultiu respectuós amb el medi.

Totes elles tenen alguna cosa en comú: haver sigut dones emprenedores en un univers masculí. Totes han lluitat contra vent i marea per a aconseguir ser reconegudes i respectades en la seua professió. Han hagut de demostrar doblement la seua capacitat en un món d’homes que tímidament va obrint les portes a dones com elles.

Són professionals excepcionals al capdavant d’iniciatives que han generat ocupació i riquesa en el territori en què van créixer. Dones intel·ligents i capaces, educades en el si de famílies modestes que amb molt d’esforç els va oferir l’oportunitat de formar-se, facilitant així el seu accés a una vida millor. Una vida que s’endevinava allunyada, com la de tantes altres, del seu lloc d’origen.

Elles van ser algunes de les protagonistes d’aquell èxode rural que posa en perill la supervivència dels nostres pobles. No obstant això, totes elles van tornar amb un títol sota el braç i els coneixements necessaris per a donar forma als projectes que un dia van somiar inassolibles.

Són les supervivents d’un sistema patriarcal que no creia en elles i ara, al capdavant d’empreses, explotacions o organitzacions agràries, es converteixen en un exemple a seguir per a les futures generacions de dones rurals. La seua obstinació a romandre en el territori i la seua capacitat transformadora obri una porta a l’esperança, a la supervivència dels nostres pobles, convertint-se així en dignes hereues d’aquella generació d’homes i dones la desaparició de les quals, posa en perill tota una saviesa ancestral lligada a la terra i al territori d’incalculable valor.

Però elles són l’excepció, un gran exemple però minoritari en número. Encara avui, els llocs de responsabilitat ocupats per dones en el món agrari són minoritaris. Moltes de les dones del medi rural, les que van tenir oportunitat d’accedir a una formació superior, van emigrar definitivament. Per a poder exercir la seua professió i assegurar-se unes condicions de vida més benèvoles, es van assentar a les ciutats i mai van tornar.

No obstant això, la majoria de les dones que resideixen en l’àmbit rural no són ni aquelles dones desplaçades a les ciutats a la recerca d’una vida millor, ni aqueixa xicoteta part de la població femenina que va tornar amb formació i capacitat per a ocupar llocs de responsabilitat en un mitjà que fins llavors els havia negat l’accés. La majoria de les nostres dones rurals són treballadores que no consten com a tals. Algunes tenen fins i tot un nivell de formació superior al dels homes, però la seua permanència en el medi rural els tanca l’oportunitat de desenvolupar-se professionalment en l’entorn en què viuen.

Elles i moltes altres acaben exercint un treball fantasma no reconegut: són emprades que treballen però no cotitzen, ajuden en les tasques del camp, cuiden dels seus fills i els seus majors, porten el pes de la gestió domèstica i suporten jornades sense cap regulació horària repletes de tasques per les quals no reben cap retribució.  Allunyades dels serveis que ofereixen les ciutats, desenvolupen la seua labor dins d’una estructura patriarcal per a la qual la seua contribució, mai reconeguda, és tan necessària com invisible. Es converteixen així en una població doblement oblidada: per rural i per femenina. Són les damnificades d’un món laboral precari d’economia submergida.

Quan parlem amb elles observem el seu fundat pessimisme. La majoria creu que, quan els fills cresquen i hagen d’anar a la universitat, acabaran anant-se a les ciutats. La falta d’escoles infantils, de transport públic, de residències d’ancians, de centres de salut i en general de tota una sèrie de serveis bàsics de fàcil accés a la ciutat, són factors que no ajuden en absolut a invertir la tendència.

Quant al seu paper dins de les explotacions agràries, la immensa majoria de dones, apareixen com a cònjuges. Són considerades com a ajuda familiar, mentre la titularitat de les explotacions està en mans dels homes. Això ha significat que la dona ha treballat en les explotacions agràries sense ser beneficiària dels drets de propietat, ni tenir accés a les bonificacions o ajudes, amb la desigualtat que això implica.

A fi de canviar aquesta situació, en 2011 es va aprovar la Llei de Titularitat Compartida, amb l’objectiu de visibilitzar el treball de les dones en el camp i millorar la participació d’aquestes en les organitzacions. No obstant això en 2021, deu anys després de la seua aprovació, la seua aplicació continua sent anecdòtica amb només 17 dones inscrites com a cotitulars en tota la Comunitat Valenciana.

Per tant la reflexió necessària que hem de fer-nos és que no és suficient aprovar lleis que afavorisquen la visibilització de la dona, sinó que cal desenvolupar eines per a implantar-les amb èxit. Hem de ser capaços d’avançar cap a una vertadera millora d’oportunitats per a les dones en el medi rural. 

Deixem de costat d’una vegada per sempre la idea que les dones són necessàries en el medi rural per a evitar el despoblament perquè asseguren el rejoveniment poblacional. En ple segle XXI aquesta concepció del paper de la dona és quasi ofensiu en adjudicar-li una tasca merament reproductora que dista molt de la societat del segle XXI en la qual elles es reivindiquen com a ciutadanes de ple dret.

Les necessitem a totes: solteres o casades, amb formació o sense, de qualsevol raça, amb fills o sense, joves i majors. Deixem que elles decidisquen lliurement sobre la seua condició familiar, laboral o reproductiva però des de les institucions treballem per crear, això sí, una infraestructura productiva complementària que garantisca una estructura social i econòmica sòlida en el món rural i que oferisca a les seues dones condiciones de vida dignes, igualtat d’oportunitats i amb això, garantia de futur.