De què parlem quan parlem de tractats de comerç?

Autor: Alfons Àlvarez // Periodista // Militant d’Iniciativa-Compromís

Fa uns mesos, Greenpeace d’Holanda va filtrar a l’opinió pública els documents de l’última ronda de negociacions entre el govern d’Estats Units i la Comissió Europea al voltant del Tractat de Comerç i Inversions, el conegut com TTIP (Transatlantic Trade Investment Partnership)¹. Des d’eixe moment res va ser igual en les negociacions. Ja no es podien amagar més unes converses que deixaven en molt mal lloc als responsables de dur-les a terme. S’ha terminat la mascarada.

Les conclusions de la reunió “filtrada” deixaven be a les clares, negre sobre blanc, que les empreses transnacionals i els grups de pressió estadounidencs, portaveus entre altres dels potents lobbies farmacèutic i alimentari, aconseguien imposar els seus criteris en la negociació. I que una gran part dels acords anaven en contra dels interessos de la majoria de la població. Possiblement, eixa siga l’explicació dels motius per a la seua ocultació a l’opinió pública.

L’argument de que a este tipus de negociacions no els senta be la publicitat, tan sols sembla una excusa per a que la ciutadania no s’assabente del que s’està fent a les seues esquenes. A més, els acords no pareixen que siguen molt bons per a la majoria. Per exemple, els controls dels aliments. És el primer dret que volen “harmonitzar” (sic) els negociadors. No busquen augmentar els controls, posant el llistó al nivell més “garantista”, el d’Europa. Justament estan fent el contrari, retallant a la baixa, homologant els controls europeus de qualitat a la quasi absència que hi ha en EEUU. Està clar qui eixiria perdent amb esta reducció dels controls: tota la població.

Altre cas. Des de fa temps la indústria farmacèutica lluita, jurídica i políticament, contra els medicaments genèrics. La majoria d’investigacions que donen lloc als principals avanços dels fàrmacs es fan amb recursos públics. A pesar d’això, una part important del preu de les medicines es deu a un valor afegit pels laboratoris que no respon a un cost real. Els diners invertits en investigació són molt més que els de la comercialització del producte. Clar que la majoria dels primers són aportacions públiques, mentre que els segons són inversions privades. Per contra, els beneficis es distribueixen al reves. Les empreses farmacèutiques es porten la part grossa del pastis, i tan sols una part mínima retorna a les arques públiques. Este desequilibri entre inversió i benefici que ja es dona en els mercats interiors nacionals de la majoria dels Estats, es vol convertir en un dret global de les empreses, gràcies a este tipus de tractats comercials.

DOS TRACTATS, UN OBJECTIU

El TTIP és un tractat molt ambiciós i que concita molta oposició per part de la ciutadania europea. Les campanyes desenvolupades per ATTAC, l’European Green Party i el Grup de l’Esquerra Unitària Europea/ Esquerra Verd Nòrdica, han deixat ferit de gravetat al TTIP. Això ha dut a la Comissió Europea a fixar la seua atenció en el CETA, sabedors de que el tractat amb Canadà pot  obrir una porta al TTIP. I és que moltes empreses, les més importants, tenen seu en Canadà i en EEUU, i per tant amb el CETA podrien fer el mateix que si estiguera signat el TTIP.

Però en les primeres setmanes d’octubre, els plans de la Comissió patiren un contratemps, al oposar-se el Parlament de Valonia a la ratificació del CETA, i per tant, obligant a Bèlgica a fer el mateix. Esta nacionalitat belga de majoria francòfona va exercir el seu dret democràtic i no va voler signar un tractat que va en contra dels seus interessos. Immediatament, començaren les pressions des de les principals institucions europees, Banc Central i la pròpia Comissió. A les dos setmanes, les pressions tingueren el seu efecte. El divendres 28 d’octubre, el Parlament való signava el CETA amb importants condicions, com la seua revisió en uns mesos si es demostra que perjudica a l’economia de Valonia.

Tant el TTIP, com el CETA (Comprehensive Economic and Trade Agreement) -també conegut com AECG, Acord Econòmic i Comercial Global amb Canadà-, el TTP, el NAFTA i altres tractats de comerç internacionals són acords comercials de “nova generació”². Responen a una demanda de creixement de les grans empreses aprofitant les avantatges d’un mon globalitzat i tècnicament interconnectat. Són producte d’un model ultraliberal on l’hegemonia econòmica està en mans de les transnacionals. Per tant, no es tracta d’acords comercials que responguen a necessitats de la gent. No són la resposta a la creixent desigualtat. Més bé al contrari. Es tracta de mecanismes sofisticats de transferència de capitals dels pobres als rics, dels països emergents als desenvolupats, i dels consumidors a les transnacionals, noves metròpolis del capitalisme del segle XXI³.

El TTIP i el CETA són tractats semblants. El primer és de la UE amb EEUU, el segon amb Canadà. Cap dels dos tenen per objectiu la reducció aranzelària, com en els tractats comercials clàssics, si no “harmonitzar” les normatives. Per ser tractats de nou tipus, també contemplen la protecció de les inversions estrangeres. Dos característiques que afecten a la capacitat de govern dels Estats i per tant que limiten la capacitat de decisió democràtica de la població.

DEL ISDS AL ICS 

Hi ha més coincidències entre els dos tractats. Els dos consideren inversió a “cualquier activo propiedad de un inversor o que esté bajo su control, directa o indirectamente, que tenga las características de una inversión, es decir, el compromiso de invertir un capital u otros recursos durante un tiempo determinado, y con la expectativa de sacar un provecho”, en paraules d’Adoración Guamán⁴. Per tant, es tracta d’un concepte d’inversió molt ample, que va des de les inversions únicament econòmiques fins a altres consistents en prestació de serveis o assumpció de competències pròpies de les administracions públiques. Un camp molt extens i ple de possibles punts de col·lisió i conflicte entre la defensa dels drets ciutadans i la seua explotació per part de l’interès privat.

Per resoldre estos possibles conflictes entre les empreses i els Estats, tant el TTIP com el CETA contemplen mecanismes pareguts. En un primer moment, es va optar per l’anomenat ISDS (Investor-State Dispute Settlement), un sistema que entrava en col·lisió amb moltes de les normatives legals tant de la UE com d’una gran part dels països membres de la Unió. A més, este procediment va ser molt contestat per l’opinió pública europea. Això va dur al Grup Social i Democràtic Europeu del que forma part el PSOE al seu rebuig, i a la Comissió a buscar alternatives. La solució trobada és una nova figura, l’ICS (Investment Court System), molt semblant al ISDS, però que conta amb el recolzament dels dirigents socialdemòcrates europeus.

Els dos sistemes d’arbitratge (ISDS i ICS) contemplen la creació de tribunals internacionals privats encarregats de dictar les sentències. Este tipus de mecanismes s’apliquen des de fa temps. En l’actualitat, més de 3000 acords els contemplen. Normalment, es tracten d’acords bilaterals entre països del “primer món” i altres on el risc de les inversions és major. Amb els tractats de “nova generació” es dona un important pas qualitatiu al aplicar-se entre països de paregut nivell de desenvolupament. ¿Ha augmentat el risc per a les inversions en tot el món?, ¿o és que el capitalisme especulatiu busca mecanismes per guanyar certeses, reduint el risc però mantenint el nivell dels beneficis?

Hi ha un altre aspecte a tindre en consideració en estos tribunals d’arbitratge. Són procediments cars. El seu elevat cost fa que tan sols les grans empreses i les transnacionals se’ls puguen permetre. Les xicotetes i mitjanes empreses quedarien excloses d’ells. Per tant, són mecanismes d’arbitratge fets a la mesura dels grans consorcis i la majoria de les vegades contra les decisions democràtiques adoptades pels pobles.

CAPITALISME I DESIGUALTAT

L’efecte dels tractats de nova generació, com el NAFTA (North American Free Trade Agreement) signat en 1994 per EEUU, Canadà i Mèxic, no ha sigut ni molt menys el que anunciaven els seus apologetes. El resultat més visible ha sigut el creixement de l’atur on la ma d’obra era més cara, on hi havia més garanties laborals i on l’ocupació era de més qualitat. Els tractats han institucionalitzat la deslocalització de les empreses. I a canvi de res, ja que no han dut millores en les condicions laborals dels països on han emigrat estes industries. S’ha desmantellat el teixit industrial i no s’han creat alternatives laborals. A pesar de que el lucre ha augmentat, els preus no han baixat. El cost de la vida ha pujat, i han empitjorat la resta de condicions laborals. Els nous tractats de comerç s’han convertit en un factor més en l’increment de la desigualtat⁵.

A pesar del que diuen les xifres, la Comissió Europea manté que estos tractats incrementen l’ocupació, milloren les condicions laborals i augmenten el PIB dels països que els signen. Es el que diu, per exemple la Fundació Bertelsmann que en un informe fet en 2013 parla de la “creació en 9 anys d’un milió de llocs de treball en EEUU i 1,3 milions en la Unió Europea”. Per contra, altres estudis, com el de Jeronim Capaldo, publicat en 2014, preveu una important baixada de les rendes, la pèrdua de milers de llocs de treball i per tant l’empitjorament de les condicions de vida per a una gran part de la població dels països afectats⁶. ¿Qui s’aproxima més a la realitat?

Anem a vore què passa de veritat. Una proba dels efectes d’este tipus de tractats es pot vore en alguns Estats dels USA. La deslocalització de les empreses ha deixat sense treball a una part important de la població, potenciant els efectes de la crisi financera. La pèrdua de qualitat de vida i la manca de perspectives en Estats com Michigan, Ohio, Pensilvania i Wisconsin –tradicionalment amb majoria demòcrata- ha sigut un factor important per decantar el vot cap a la dreta autoritària i antisistema del showman Donald Trump.

DENOMINACIONS D’ORIGEN

“El arroz valenciano, el ajo morado de Las Pedroñeras, las castañas de Galicia, la faba asturiana, el pimiento del Piquillo de Lodosa, el queso Cabrales, de tetilla gallega o la Torta del Casar; el jamón de Jabugo y de Serrano,… la ensaimada mallorquina, el vinagre de Jerez o Montilla-Moriles, la chufa valenciana y el plátano de Canarias, entre otros muchos productos, con la entrada en vigor del CETA, no podrán ser protegidos por las autoridades españolas. Estos productos podrán entonces ser fabricados, copiados, y plagiados en Canadá sin que los productores españoles puedan plantear una sola queja”, diu Florent Marcellesi, eurodiputat de Primavera Europea. En els nous tractats de comerç les denominacions d’origen geogràfic desapareixen. Els productes sols es diferencien pel mètode d’elaboració, tècnica que, igual que les empreses, es deslocalitzen sense problemes. L’objectiu de tractats com el CETA és llevar qualsevol barrera siga o no aranzelària. Consolidar un capitalisme sense fronteres.

En les negociacions s’ha vist la voluntat i el pes dels diferents països. França ha aconseguit imposar la seua excepcionalitat cultural amb la finalitat de preservar la seua important industria cultural. El mateix ha fet amb la seua producció vitivinícola, preservant les denominacions d’origen que han fet dels caldos francesos una de les principals exportacions dels nostres veïns del nord. Del govern d’Espanya no es coneix cap iniciativa en defensa de les nostres produccions més reconegudes en el món.

A pesar de tractar-se d’acords comercials i financers entre països desenvolupats, les diferències entre les estructures empresarials de Canadà, Estats Units i els països de la Unió Europea són molt grans. Per exemple, en la Unió Europea es considera xicoteta i mitjana empresa a la que en té menys de 250 treballadors. En EEUU i Canadà, 499. Segons informes de 2014, el número d’estes empreses en Europa era de 22,3 milions, el 99,8% del total, i vora el 93% tenien menys de 10 treballadors. La seua capacitat exportadora és molt limitada i normalment l’àmbit d’exportació està en la pròpia Unió Europea. A més, no tenen recursos econòmics suficients per fer front a tribunals d’arbitratge en cas de qualsevol conflicte. Són altres factors que fan del CETA un tractat a la mesura de les grans empreses transnacionals.

ON ESTEM?

Les dificultats que està trobant el TTIP per anar endavant, en gran part degudes a l’oposició de la ciutadania, ha fet que el CETA siga a hores d’ara el tractat que més interès rep per part de la Comissió Europea. L’acord ja està redactat i tancat, a l’espera de rebre el vist i plau parlamentari.

Ja em vist que la seua aprovació suposarà obrir una porta al TTIP. Una vegada solucionat el vet del Parlament de Valonia, el CETA es deu sotmetre a votació per la resta de parlaments, inclòs el propi Parlament Europeu. Alguns governs, com l’espanyol, han donat la seua aprovació sense passar el tràmit del debat en la Cambra de Diputats. Un segrest que diu molt de la poca qualitat de la nostra democràcia.

Però el debat també està al carrer. Molta gent s’està assabentant de tot el que s’està negociant a les seues esquenes per part de la Comissió Europea i que afecta al seu futur. No es tracta de qüestions sense importància. Tant el TTIP com el CETA suposen un canvi important en les relacions internacionals i en les de la ciutadania amb els seus governants. Es tracta d’una important cessió de sobirania, d’una pèrdua de capacitat democràtica per decidir el futur. També es tracta de desregular els mercats amb la finalitat de que les grans empreses transnacionals puguen fer-se amb la part més gran del pastis del comerç mundial, encara que siga a costa d’afonar xicotetes i mitjanes empreses.

Però hi ha alternatives als tractats ultraliberals. És possible fer acords multilaterals basats en un comerç just i solidari, que creen llocs de treball i fomenten el comerç de proximitat respectuós amb el medi ambient i que lluite contra les causes del canvi climàtic. És possible la col·laboració i l’intercanvi comercial entre els pobles respectant les seues lleis i costums. I especialment, és possible fer un ordre mundial que respecte la democràcia. Res de tot això fan tractats com el TTIP, el CETA i la resta d’acords que ens volen vendre com el remei a la globalització quan són el pitjor d’ella.

NOTES:  

Es pot accedir als documents en http://www.ttip-leaks.org/

² Vore un resum d’estos tractats en eldiario.es http://tinyurl.com/nz3wh7m

³ Susan George, “Los usurpadores. Cómo las empresas transnacionales toman el poder”, Ed. Icaria

⁴ Adoración Guamán, “El CETA al descubierto: las consecuencias del Tratado entre la UE y Canadá sobre los derechos sociales”, Ed. Bomarzo.

⁵ Antonio Ariño i Joan Romero, “La secesión de los ricos”, Ed. Galàxia Gutemberg

⁶ Jeronim Capaldo. “TTIP: European Disintegration, Unemployment and Instability” https://ase.tufts.edu/gdae/Pubs/wp/14-03CapaldoTTIP.pdf