La quarta revolució industrial. 

Durant els últims anys, els mitjans de comunicació han utilitzat la revolució tecnològica com argument per a justificar la greu crisi laboral dels últims anys. Sembla una forma senzilla d’explicar les polítiques neoliberals que des dels anys 80, han anat imposant-se i precaritzant el món laboral a la majoria dels països occidentals.

Les declaracions del president del govern explicant a la ciutadania, que el rebut de la llum puja o baixa quan plou, és un bon exemple per entendre com els governs conservadors justifiquen amb excuses el monopoli de les empreses elèctriques.

La base d’este argumentari es troba en l’article titulat: “The Future of Employment: How susceptible are jobs to computerisation?”, publicat en setembre del 2013 per Carl Benedikt Frey i Michael A. Osborne, professors de la Universitat d’Oxford, al Regne Unit. En este article, els autors explicaven que el 47% dels llocs de treball als EUA poden desaparèixer com a resultat de la introducció en el mercat laboral de les noves tecnologies digitals.

Guy Standing al seu llibre The Precariat. The new Dangerous Class, considera que este treballador precariat, és en realitat, una nova classe social diferent a la classe treballadora. Segons Standing, el treballador amb contracte fixe i estable està desapareixent.

Segons Standing, la revolució digital anirà creant un treballador amb contractes precaris, variables i d’una durada curta. La vida professional obligarà a estes persones a treballar en molts llocs al llarg de la seua vida professional. Esta classe social, inclou a la població immigrant i a les dones com a grups més vulnerables als canvis.

Però no tots coincideixen amb este futur apocalíptic. El telar mecànic, que es va implantar durant la II Rev. Industrial al Regne Unit, ens ajuda a entendre l’impacte dels canvis tecnològics en la societat. El fet d’automatitzar la producció de tela a finals del segle XVIII, va generar un augment important dels llocs de treball, perquè rebaixava els costos de la ma d’obra i com a resultat, permetia abaratir el producte. Això va provocar una major demanda i per tant la necessitat de més personal laboral. La conclusió és que l’ocupació augmenta a les professions on hi ha un major impacte de la tecnologia.

Dean Baker, codirector del conegut Center for Economic and Policy Research (CEPR) és el que millor a sabut respondre a esta teoria. “No és la revolució digital, sinó la contrarevolució neoliberal, la que està causant la destrucció de llocs de treball i la precarització del treball existent”. De fet, si els canvis tecnològics foren els responsables de la pèrdua de llocs de treball, haurien d’anar acompanyats per un augment de la producció que no s’ha produït mai.

El tractat de lliure Comerç NAFTA signats pels EUA, Canadà i Mèxic, expliquen millor, la desaparició de llocs de treball a sectors com la industria i les manufactures. El trasllat de moltes empreses dels EUA a Mèxic en busca d’un abaratiment salarial és la causa què molts ciutadans nord-americans decidiren votar a Donald Trump en les passades eleccions.

Vicens Navarro explica de forma clara i concisa, que el nomenament de Donald Trump com a president dels EUA, va ser resultat del descens de la capacitat adquisitiva de la població, i conseqüència de la disminució dels salaris i la pèrdua de llocs de treball.

L’establishment nord-americà no esperava la derrota de la candidata demòcrata Hillary Clinton. Però el que no expliquen els mitjans de comunicació és que la majoria de les enquestes indicaven que el candidat demòcrata Bernie Sanders podia haver guanyat les eleccions.

Ningú explicà que l’èxit electoral de Trump era una conseqüència de les polítiques neoliberals aprovades des dels anys huitanta pels governs republicans i demòcrates a la Casa Blanca. Unes polítiques que han afavorit durant dècades a les grans corporacions americanes. Quan van descobrir que Estats de tradició demòcrata com Michigan, Pennsilvanià, Ohio o Wisconsin, votaven a Trump, decidiren construir una història i explicar-li a la ciutadania què la robòtica era la responsable de la destrucció del mercat laboral als EUA.

És significatiu que en països com Espanya, Grècia o Portugal, en els quals les inversions tecnològiques han sigut menors, la destrucció de llocs de treball afecta de forma terrible i que en països industrials amb fortes inversions en tecnologia com ara Suècia, estiguen generant-se llocs de treball i  disminuint l’atur.

També resulta significatiu, segons Dean Baker, des de l’any 2000 i en mig de la revolució tecnològica, la demanda de llocs de treball poc qualificats i amb salaris baixos, ha sigut molt superior a la demanda de professionals especialitzats i amb salaris alts.

La debilitat dels sindicats i de la classe treballadora així com una esquerra política dividida als països del sud d’Europa, ha permès a governs conservadors aplicar polítiques neoliberals i destruir el teixit laboral, en benefici dels grups econòmics més poderosos.

En canvi, als països del nord, on els partits progressistes estan connectats amb la classe treballadora, la destrucció de llocs de treball no s’ha produït i els treballadors han pogut adquirir els coneixements necessaris per a treballar i adaptar-se a les noves tecnologies.

També és significatiu, el fet que la precarietat laboral afecta de forma similar a professionals ben preparats i als menys qualificats. La joventut, que acaba la universitat amb bones qualificacions decideix emigrar o continua els seus estudis, davant les poques ofertes del mercat laboral.

Un futur tecnològic 

En estos moments, podem afrontar les transformacions tecnològiques dels pròxims anys, sense que estos canvis suposen una fractura del mercat laboral. Però això sembla que no és important per als grups econòmics.

L’eliminació de treballs repetitius i estressants, la reducció de la jornada laboral amb la incorporació de màquines que treballen com a complement dels professionals, poden ser part dels canvis tecnològics que la nostra societat demana.

La gestió i l’anàlisi de quantitats ingents de dades o “Big Data”, suposarà canvis importants en la nostra forma de vida, durant els pròxims anys. La incorporació d’impressores 3D en el món laboral, obligarà a canviar de professió a moltes persones.

Al mateix temps, l’augment del mercat laboral en sectors d’assistència com la sanitat, l’educació, l’atenció a la infància i també a les persones majors, poden generar nous llocs de treball en una societat més solidaria i justa. Si l’Estat espanyol invertira en la societat del benestar el mateix percentatge que països com Suècia, es generarien 3,5 milions de llocs de treball. Esta pot ser en el futur, una forma de reduir els problemes de l’atur.

Les inversions en noves formes d’energia i el reciclatge de productes, pot augmentar l’oferta laboral, però totes estes línies d’inversió queden fora dels models neoliberals concentrats en l’abaratiment dels productes i en les exportacions.

A finals dels 90, Finlàndia va fer front, a la crisi econòmica més gran des de la Segona Guerra Mundial. La caiguda del mur a Berlín obligà el país a redirigir les seues exportacions i en general, tota la seua producció cap a nous mercats. Davant d’esta crisi estructural, el país apostà per l’educació. Va incrementar les partides pressupostàries en educació i donà llibertat al professorat per buscar noves formes d’ensenyar i d’aprendre.

Una democràcia forta, amb partits polítics progressistes, que no obliden mai el seu electorat i al mateix temps, uns sindicats cohesionats i disposats a assentar-se, negociar i buscar les millors solucions per a cada problema.

Steve Jobs debuts Apple’s new iPad at the Yerba Buena Gardens Theater in San Francisco, California, Wednesday, January 27, 2010. (Karl Mondon/Contra Costa Times/MCT)

La desaparició de l’URSS, la crisi i desaparició de Nokia, la reducció del consum de paper o el bloqueig de la UE a Rússia ha obligat a Finlàndia a refer la seua economia per adaptar-la als canvis que anaven produint-se en cada moment. La destrucció de milers de llocs de treball al llarg dels últims anys demostra, que la solució està a les escoles. Finlàndia és un país capaç d’enfrontar-se a crisis econòmiques profundes, gracies a un bon sistema educatiu que ensenya a la població a adaptar-se i a renovar-se davant  l’adversitat.

No hi ha fórmules màgiques que funcionen. De moment, només observem a països que sobreviuen millor que altres a les crisis econòmiques. El Brexit britànic pot significar canvis importants a la UE i el referèndum a Catalunya, marcarà un nou escenari en el  sistema de finançament autonòmic del nostre país. Però al mateix temps, el corredor mediterrani pot representar un impuls econòmic important per a tots els territoris de l’arc mediterrani i hem d’estar ben preparats per aprofitar-lo.

Si som capaços de treballar junts i oblidar les nostres diferències, estic segur que eixirem sense deixar a ningú pel camí, perquè nosaltres rescatem persones.

Carles Pérez // Militant d’Iniciativa-Compromís

paulasimo

1 comment

  • “La conclusió és que l’ocupació augmenta a les professions on hi ha un major impacte de la tecnologia.”

    Eixe ratio ja ha sigut superat. La tecnologia profunditza tant en la velocitat de canvi que el món no humà
    va per davant del món humà. Dit d’altra manera. No tenim capacitat d’absorció i regeneració
    suficient.

    “El trasllat de moltes empreses dels EUA a Mèxic…”

    Sí, la veritat és que la reposta és Trump, equivocada o no, però el motiu és la cerca de “robots humans” pel
    neolliberalisme, o siga, de productors que no es queixen, no protesten, sobren i agraeixen. Si no estàn
    implementant-se als propis EUA és simplement per por a la reacció.

    “la robòtica era la responsable de la destrucció del mercat laboral als EUA.”

    Mercat o producció?

    Dean Baker està arribant a la conclusió, segons em pareix a mi, de que els paisos que busquen profunditzar
    en la “robotització humana”, es dir, en la pressió als humans per a que éstos adquirixquen les qualitats dels robots
    (Alta productivitat a baix cost), fa que la societat s’autodestruesca entrant en la propia contradicció del capital.

    Als partits progressistes del nord d’Europa (On encara ho són i hi són), el debat està sempre damunt la taula i són
    encxara més conscients que al sud que el temps està prestat. Saben que la classe treballadora és un artifici neolitic
    per a mantindre al Palau, al Temple i al Mercat, i que és hora de, o bé per reforma, o bé per trencament, acabar amb el
    nolitics, la piràmide, la estructura organitzada des de baix, la generació de les classes, i en definitiva, la economia
    com a ciencia de la gestió dels recursos escasos.

    “En estos moments, podem afrontar les transformacions tecnològiques dels pròxims anys, sense que estos canvis suposen
    una fractura del mercat laboral.”

    No crec que el camí siga estar inmers en el paradigma Treballador-productor-ciutadà.

    “L’eliminació de treballs repetitius i estressants…”

    Això no és el problema actual. Eixe es un tema ja superat fa anys. El problema ve perque hui en dia els robots ja poden
    fer feines molt més holístiques, generadores de deduccions. Turing ja ha sigut vençut per dues màquines. En 10 anys
    no sabrem qui està a l’altre lloc del telèfon tractant de vendre’ns productes financers.

    “”Les inversions en noves formes d’energia i el reciclatge de productes, pot augmentar l’oferta laboral, però totes estes
    línies d’inversió queden fora dels models neoliberals concentrats en l’abaratiment dels productes i en les exportacions.”

    La crítica al paradigma neolliberal la veig correcta, però és necessari dir que els models matemàtics que s’han simulat
    han demostrat que l’oferta laboral no augmentarà suficientment. Dit d’altra manera, ni tant sols l’energia sostenible
    i el reciclatge acaven profunditzant més en la contradicció capitalista.

    Nomenar Finlandia és nomenar un cas d’adaptació al paradigma actual. És una via ferida de mort. Sols cap l’esperança de que
    la seua societat siga capaç de generar un nou paradigma, o d’acceptar la ruptura i refer-se ràpidament.

    ____________________________________________________________________________________________________________________

    Seguim pegant voltes al mateix tema, sense escoltar als qui diuen que el tema ja està mort. Hem de ficar les màquines a
    treballar per nosaltres, i nosaltres assumir que ja no serem ciutadans pel fet de treballar, sino pel fet de naixer humans.

    Hem d’assumir que hui ja és possible treballar molt poc i disposar de potencial adquisitiu (Obviant el concepte de diners)
    elevat.

    Tal volta el principal problema ja siga més filosòfic, i vaja cap a la revolució cultural del esser humà.
    Serem capaços de disposar de tot al nostre abast i poder organitzar societats que no destruixquen els recursos naturals?
    Serem capaços de sobreviure a un canvi de concepció de relació amb la societat no basat en “jo aporte valor material”?

    Serem capaços de sobreportar el que anem a ser gent “de la pagueta” la gran majoria i estar educats suficientment com
    per a dedicar el nostre temps d’oci a activitats que ens milloren i que no comporten superobessitat, alcoholisme, consum d’estupefacients,
    generació de bandes urbanes, i en general evitar que “els dimonis carreguen les mans ocioses”?

css.php